Hi ha paraules que, de tant servir per a tot, acaben sense servir gairebé per a res. “Persona” n’és una. La trobem en preàmbuls legislatius, plans estratègics, discursos institucionals i campanyes electorals amb una facilitat commovedora. Tothom posa la persona al centre, com qui posa un gerani al balcó per demostrar que estima la natura. Després arriben els pressupostos, protocols, algoritmes, llistes d’espera, quotes i equilibris, i aquella persona tan central es converteix, amb sorprenent rapidesa, en usuari, expedient, segment, contribuent, votant o problema.
Potser per això Mounier arriba en el moment just. Simone Weil ens havia exigit atenció a la realitat i una relació no utilitària amb la veritat; Tocqueville, mores que sostinguin les lleis; Arendt, pensament i judici per no delegar la consciència. Però encara faltava preguntar-nos qui és exactament aquest ciutadà al qual demanem atenció, virtut cívica i lucidesa. Mounier respon amb una paraula gastada i explosiva: persona.
Emmanuel Mounier no fou un professor de bones intencions. Nascut a Grenoble el 1905 i mort el 1950, va donar al personalisme una forma intel·lectual i militant al voltant d’Esprit, la revista que fundà el 1932, en una Europa que ja feia olor de catàstrofe. Entre el burgès satisfet, el feixista uniformador i el revolucionari disposat a sacrificar homes concrets en nom de la Història, Mounier buscava alguna cosa més exigent que una tercera via de tertúlia: una revolució personalista i comunitària.
La seva influència política no fou la d’un cap de partit, sinó la d’algú que dona llenguatge moral a una generació. Mounier va desconfiar sempre de la política reduïda a aparell, però el seu personalisme va travessar una part decisiva del cristianisme democràtic europeu de postguerra: la França del MRP, amb figures com Georges Bidault o Robert Schuman; la Itàlia d’Aldo Moro i d’una Democràcia Cristiana que encara volia pensar l’Estat des de la dignitat de la persona; i, més tard, l’europeisme social de Jacques Delors. No tots foren “mounierians” de carnet, ni Mounier hauria beneït totes les seves decisions. Però en tots ells hi ressona una mateixa intuïció: Europa no es podia reconstruir només amb mercats, fronteres i administracions; havia de refer-se sobre una idea exigent de dignitat humana, comunitat i responsabilitat.
A Catalunya, aquesta petjada tingué expressions diverses, i no sempre coincidents. La més intensa fou probablement Alfons Carles Comín, cristià, marxista, antifranquista i diputat electe del PSUC al primer Parlament de Catalunya, encara que la mort li impedí prendre possessió de l’escó. Comín no fou un deixeble escolar de Mounier, sinó una encarnació catalana d’aquell malestar fecund que el personalisme havia obert: la impossibilitat de separar fe, justícia social, llibertat i compromís amb els humiliats. Però la petjada arribà també a altres tradicions catalanes, fins i tot ben allunyades de Comín: Jordi Pujol, per exemple, participà anys després en el volum col·lectiu Emmanuel Mounier i el personalisme, publicat per la Fundació Joan Maragall. En tots dos casos, més enllà de trajectòries i judicis polítics molt diferents, Mounier deixava de ser només una lectura francesa d’entreguerres i es convertia en una pregunta incòmoda dins la política catalana: com defensar la persona concreta —el treballador, l’immigrant, el creient desplaçat, el pobre real— sense lliurar-la ni al paternalisme cristià ni a la fredor d’un sistema que diu emancipar-la però pot acabar absorbint-la?
Dit així, pot semblar amable. No ho és. La persona de Mounier no és l’individu sobirà que es basta a si mateix, tria productes, emet opinions i reclama drets com qui passa comanda. Però tampoc és la peça obedient d’un col·lectiu, d’una classe, d’una nació, d’una raça, d’un mercat o d’un Estat. La persona és algú que només arriba a ser ell mateix en relació, responsabilitat i compromís. Per això una de les seves frases més belles encara talla: “jo no existeixo sinó en la mesura que existeixo per als altres; al límit, ésser és estimar”.
Aquesta frase fa nosa en el llenguatge polític habitual. Les nostres democràcies parlen amb comoditat de drets, interessos, identitats, prestacions, garanties, indicadors i percepcions. De persones, en canvi, en parlen sovint com d’una categoria decorativa. I quan una paraula esdevé decorativa, la realitat que designa comença a quedar desprotegida.
Confesso que aquesta intuïció em sembla molt poc abstracta després d’haver passat per la política institucional. Allà s’aprèn de pressa que ningú no decideix contra “la persona”. Seria lleig, impropi i electoralment poc recomanable. Les decisions, quan són dures, sempre afecten col·lectius, partides, sectors, fluxos, competències o expedients. La gramàtica administrativa té aquest avantatge: anestesia. Ajuda a no veure massa cares. I de vegades, potser sense mala fe, converteix la responsabilitat en tràmit. En el fons, aquí Mounier es troba amb Weil: una política que no sap mirar acaba inevitablement administrant ombres. Potser continua parlant de persones, però ja no les veu.
Mounier obliga a desconfiar d’aquesta anestèsia. Una democràcia pot votar, legislar, fiscalitzar i repartir recursos amb eficàcia raonable i, alhora, perdre el rostre. Els ciutadans esdevenen unitats funcionals: usuaris a satisfer, votants a mobilitzar, contribuents a alleujar, treballadors a optimitzar, pacients a ordenar, alumnes a mesurar, adversaris a desactivar. Tot molt correcte. Tot una mica inhumà.
Aquí Mounier dialoga amb Tocqueville, però hi afegeix una exigència més fonda. Les mores són indispensables, sí. Però unes mores sense una idea alta de la persona poden degradar-se en conformisme ben educat. I Arendt ens havia recordat que cal pensar; Mounier afegiria que pensar sense estimar la realitat concreta de l’altre pot acabar essent una forma brillant d’inhumanitat.
Per això el personalisme no és un humanisme ensucrat. Té una duresa que convé no rebaixar. Reclama llibertat, però una llibertat que accepta respondre. Reclama comunitat, però una comunitat que no devora. Reclama espiritualitat, però no com a evasió privada, sinó com a energia per comprometre’s en el món. La persona no és refugi: és exposició.
Mounier desconfiava tant del liberalisme reduït a mercat com del col·lectivisme reduït a sistema perquè tots dos, per camins diferents, poden fer la mateixa operació: substituir homes i dones concrets per abstraccions útils. El mercat parla de demanda, el sistema parla de masses, l’Estat parla d’expedients, el partit parla de sectors, l’algoritme parla de perfils. Tots afirmen saber què necessita cadascú. Cap d’ells no li mira necessàriament la cara.
No cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Quan la política tracta el ciutadà només com a consumidor de serveis públics, la democràcia s’aprima. Quan el tracta només com a identitat ferida, la convivència es tribalitza. Quan el tracta només com a vot disponible, la representació es torna màrqueting. I quan l’adversari deixa de ser algú i passa a ser una nosa, ja no estem discutint: estem preparant la deshumanització amb bones paraules.
No exagerem, és clar. Encara hi ha metges que miren als ulls, mestres que no redueixen un alumne a una rúbrica, funcionaris que resolen problemes reals, polítics que escolten més del que aparenten i ciutadans que practiquen una decència discreta. La democràcia no està perduda mentre sobrevisquin aquestes formes menors —i decisives— de reconeixement.
Però potser sí que està més ferida del que voldríem admetre quan ha de recordar-se constantment que tracta amb persones. Una democràcia sense rostre no es cura només amb més procediment. Es cura —si es cura— quan reaprèn a mirar, escoltar, respondre i no convertir ningú en material disponible per a una causa, un pla o una estadística.
Recuperar la persona no dona un eslògan fàcil ni promet resultats abans del proper cicle electoral. Però va al centre de la ferida. Abans que electors, usuaris, contribuents, militants o pacients, som persones. I una democràcia que oblida això pot conservar una estona la forma, com un cos que ja ha perdut l’ànima.
La pregunta, naturalment, és si encara estem disposats a tractar-nos com a persones quan això ens compliqui la gestió, ens desordeni l’argumentari o ens obligui a reconèixer alguna dignitat en qui no pensa com nosaltres.
Mounier no ofereix una sortida còmoda. Ens deixa una exigència. I potser, en temps de democràcies cansades, ja és molt: recordar-nos que cap sistema polític no pot ser més humà que les persones que el sostenen, ni més digne que la manera com aquestes persones es tracten quan discrepen.
