«Que venen els grisos!» Se sentia arreu de les universitats espanyoles durant els anys 60 i 70. Era el crit d’alerta per avisar de la presència de les forces policials armades que venien a dissoldre les mobilitzacions de l’alumnat contra la repressió de la dictadura. Em semblava tan llunyà, tot allò, que mai hauria dit que els grisos, en ple 2026, s’haurien instal·lat de nou a les nostres aules amb l’excusa barata de «salvaguardar la seguretat». Però aquest cop el punt de mira no són els universitaris barbuts; estem parlant de canalla d’entre onze i setze anys.
De veritat la societat s’ha empassat la fal·làcia que els Mossos d’Esquadra estan aquí per protegir-nos? Algú es creu que l’augment de sou als cossos policials —mentre nosaltres portem una dècada de pèrdua de poder adquisitiu acumulada de més del 20%— ha estat a canvi de res? Santa innocència! La presència policial als centres no és protecció, és dissuasió dirigida directament contra el professorat. Venen a espiar-nos, a intimidar-nos, a recordar-nos qui té la porra i qui té el guix.
El govern de la Generalitat, fent gala d’una incompetència que ja és marca de la casa, ha deixat anar els seus gossos per rastrejar-nos i ensenyar-nos les dents. Ho maquillen com una «prova pilot», aquest eufemisme tan suat per no dir que estan experimentant fins a quin punt poden militaritzar l’educació sense que la ciutadania s’escandalitzi. Busquen l’agitador, ensumen la dissidència i assenyalen qui no aplaudeix les seves polítiques de fireta.
I aquí és on rau el moll de l’os. Aquest govern entén l’educació sota el lema de «la lletra amb sang entra», però aplicada al docent. Ens volen educar a cop de bastó pressupostari i moral. Però els docents no som el Tió; ja no tenim més màgia, se’ns ha acabat la capacitat de buidar-nos per una administració que ens utilitza de sac de boxa i ens llença sobres. La nostra vocació, aquella dedicació dolça que hem regalat a la societat malgrat les fuetades del Departament, finalment s’ha convertit en l’únic que mereix la seva gestió: merda. El tronc està sec. Estem farts de sobreviure amb les peles de mandarina que ens llencen uns dirigents que només es miren el melic i la nòmina, preocupats només de si la foto de torn a Instagram té prou likes.
Ens volen secs perquè ens volen febles. Ens volen submisos, adoctrinats i servils. No volen ciutadans crítics; volen un exèrcit de ments porugues, el futur vot fàcil que no qüestiona ni replica. Per això s’inventen proves de competències bàsiques cuinades a mida: Catalunya segueix a la cua de PISA i de la UE en comprensió lectora i matemàtiques, però ells seleccionen centres estratègicament per maquillar un cadàver que ja fa pudor. No sigui que la veritat els espatlli el xiringuito de la plaça de Sant Jaume.
Mentrestant, la realitat a les trinxeres és una altra: no hi ha professors. I com n’hi ha d’haver, si poseu totes les traves possibles per exercir? Les ràtios són una vergonya nacional: 38 alumnes per aula, amb una diversitat que gestionem sols, sense recursos, sense vetlladors, sense res més que la nostra bona voluntat. Som el país que menys inverteix en educació respecte al PIB de tota la península (un esquifit 2,8%, quan la mateixa Llei d’Educació de Catalunya fixa el 6%). On van els diners? A renovar dispositius digitals inútils per pagar favors polítics i comissions a empreses amigues, mentre les parets de les escoles cauen a trossos i el professorat no arriba a final de mes.
Tota la vida he pensat que educar era la professió més bonica del món. Em sentia afortunada de transmetre coneixements, de veure com un alumne s’enamorava d’un vers o descobria la màgia de la sintaxi. Però ara mateix ens estan ofegant. Ens trepitgen, ens dessagnen i ens escupen a la cara des dels seus despatxos amb aire condicionat.
Però que ho tinguin clar: els docents som l’últim reducte contra l’opressió. Som la veu que no podran silenciar, la resistència contra la ignorància programada que ens volen imposar. Ens desprestigien perquè ens tenen por. Ens volen callats perquè sabem massa veritats. No lluitem només per nosaltres; lluitem perquè no volem que els nostres nanos siguin un ramat dòcil camí de l’escorxador social. Volem les ovelles negres, les pomes de la discòrdia, els qui aixequen el dit i diuen «no». La responsabilitat és nostra, i el futur —per molt que els pesi als de dalt— encara està a les nostres mans.
La realitat ens descobreix que tenim un govern que inverteix més en porres que en llibres, perquè la ignorància no protesta, però la cultura sí. Fa temps que la Generalitat tracta els centres educatius com a aparcaments de menors i els docents com a guàrdies de seguretat low-cost. Això és el que cuinen des dels còmodes despatxos de presidència: una no-educació que els asseguri la poltrona uns anys més.
Els docents ens hi hem deixat la pell, el cor i les ganes; ho hem perdut tot, però encara podem perdre el més important: els nostres alumnes. Els deixarem a la sort i designis de la incompetència d’un govern mafiós i egoïsta?
Que vinguin els grisos! Que vinguin!
Ho tenyirem tot de color!
Aquest cop no passaran. Som imparables: la societat ens necessita i hi serem.
