Fa unes setmanes, el Diari Ara publicava un estudi demoscòpic que va remoure un panorama públic ja prou sacsejat. Més enllà de la cuina estadística, de l’especulació sobre el possible ball d’escons i de la salsa habitual del titular morbós sobre lideratges, hi havia una dada que potser va passar més desapercebuda —volgudament, potser—: el sentit de pertinença dels potencials votants de cada força política.
Segurament, la dada que més cridava l’atenció era que pràcticament la meitat dels possibles votants d’Aliança Catalana se sentien tan espanyols com catalans. El mateix succeïa amb el 42% dels votants d’Esquerra Republicana i amb un 33% dels de la CUP. La dada trenca un relat molt profundament instal·lat: aquell que vincula automàticament la identitat nacional, o el sentiment de pertinença, amb la ideologia i, més concretament, amb l’independentisme.
Ningú dubta que Aliança Catalana és una força política que defensa formalment la independència de Catalunya —sense entrar ara en si l’orriolisme contribueix o no al moviment, cosa que alguns tenim rotundament clara que no—. Però la mateixa setmana que es publicava aquest estudi, els ultres amb seu al Bressol de Catalunya afirmaven que tindrien candidats municipals “no nacionalistes”. Al mateix temps, les proclames dels líders d’aquest pretès partit tan radical han anat apartant el simbolisme independentista i de lluita nacional fins a convertir-lo en un element gairebé marginal del seu discurs. L’han substituït, pràcticament en exclusiva, per la islamofòbia i per un populisme sospitosament similar al de la deriva ultra internacional, que divideix el món entre “occidentals” i “tota la resta”.
És un discurs profundament perniciós i perillós, i és calcat arreu. L’extrema dreta pensa globalment i actua localment. A Catalunya, això no només es pot expressar amb barretina i set vetes, perquè han entès la diversitat i l’evolució del nostre país molt millor del que ho ha fet Vox o els “no surrender”, que tot sembla indicar que cauen en picat i en espiral.
Potser una part del problema és que, massa sovint, tendim a confondre l’Estat amb les persones. Es pot combatre l’Estat espanyol, denunciar-ne les estructures, impugnar-ne les injustícies i defensar amb tota la fermesa el dret de Catalunya a decidir el seu futur sense convertir els espanyols en enemics. Oriol Junqueras ho va expressar fa un temps amb una claredat que alguns encara no han entès: “Estimo Espanya i la seva gent, la seva llengua i la seva cultura”, i defensava que la convivència només es pot garantir des del reconeixement entre iguals i la voluntat democràtica. Una declaració d’amor no només compatible amb una defensa acèrrima i incondicional de l’independentisme sinó imprescindible per l’assoliment de les majories necessàries.
Aquest és l’esperit que pot fer gran el catalanisme: no la renúncia, sinó la inclusió; no l’odi, sinó el reconeixement; no la identitat com a trinxera, sinó com a projecte compartit. El republicanisme català és catalanista, sí, però precisament per això ha de ser profundament inclusiu. No pot confondre catalanisme amb una idea estreta, excloent o supremacista de la identitat. El catalanisme que ha fet avançar aquest país sempre ha estat el que ha volgut sumar, no purificar; construir, no assenyalar; emancipar, no dividir.
Si volem preservar el país, la cohesió social i la possibilitat d’un projecte real de futur, els partits i els agents socials que realment s’estimen aquesta terra han d’assumir el moment amb tota la seva complexitat. No es tracta de renunciar a res. Es tracta d’entendre que un país no es defensa repetint consignes pensades per a una Catalunya que ja no existeix, sinó escoltant, reconeixent i representant la Catalunya que tenim davant dels ulls.
Estimar-se Catalunya vol dir estimar-se-la tal com és, no tal com alguns voldrien que fos. Vol dir entendre que la Catalunya del segle XXI és diversa, urbana, rural, metropolitana, interior, nascuda aquí i vinguda d’arreu. Vol dir assumir que la regió metropolitana de Barcelona concentra la majoria de la població del país i que, per tant, qualsevol projecte nacional que li giri l’esquena està condemnat a fer-se petit. Molt petit.
Estimar Catalunya és estimar-la tota: Sant Joan de les Abadesses i Santa Coloma, Ripoll i l’Hospitalet, la Garrotxa i el Baix Llobregat. És saber llegir què sent, què pensa, què pateix i què espera la gent que hi viu. És adaptar-se a les seves necessitats, parlar el seu llenguatge sense deixar de defensar la llengua del país, i entendre que la cohesió no es construeix exigint adhesions prèvies, sinó oferint un horitzó compartit.
Aquest esperit inclusiu no és una feblesa. És, probablement, la palanca més realista i més poderosa per preservar el país i impulsar-lo. L’alternativa és deixar-lo en mans dels qui utilitzen la bandera com a excusa mentre treballen, en el fons, perquè només uns pocs visquin bé. I ho faran, si cal, embolicats amb una bandera. Que, per cert, probablement no serà l’estelada; i ja veurem si acaba essent la senyera.
Per això el repte és enorme. El catalanisme republicà ha d’aspirar a aglutinar la Catalunya real del segle XXI, no a refugiar-se en una Catalunya imaginada que cada cop representa menys gent. Ha de tornar a ser una proposta de futur: de drets, de llengua, de prosperitat compartida, de cohesió i de dignitat. Una proposta capaç de dir que aquest país és de tothom qui el construeix i el vol millor.
Si no ho fa, si prefereix mirar cap a una altra banda o refugiar-se en la comoditat dels relats petits, la història no només el jutjarà. El país en pagarà un preu altíssim.
