En una primera i ràpida lectura hom s’adona que Magnifca Humanitas és quelcom més que l’anunciada i esperada encíclica sobre la IA.
El mateix títol ja és revelador: carta sobre la custodia de la persona humana en el temps de la intel·ligència artificial. El centre és la persona, la seva pervivència i la seva cura en aquests temps. En aquest títol ressona també el tema de la Laudato si’, titulada carta sobre la cura de la Creació i n’és continuadora centrant-se ara en “la Magnífica Humanitat que Déu ha creat” i que segons Lleó XIV es troba en una crucial cruïlla.
No cal dir que hi ressona també Lleó XIII i la seva Rerum Novarum, considerada la iniciadora de la Doctrina social de l’Església contemporània. No és tant sols el gest de signar aquesta encíclica el 15 de maig en l’aniversari de la publicació de la Rerum Novarum (15 de maig de 1981), sinó que podem trobar-hi moltes referències.
Com ja va sent habitual en els textos doctrinals de Lleó XIV, hi dedica una part força important a recordar i posar de relleu la relació de la seva aportació amb la que l’Esglésisa ha anat fent al llarg de la història. Dels cinc capítols de l’encíclica, els dos primers estan dedicats a aquest fi. En el primer s’exposa el sentit de la Doctrina social i es dibuixa el seu recorregut, precisament des de Lleó XIII fins als nostres dies. El títol d’aquest apartat ja dona dues característiques clau d’aquest àmbit doctrina “un pensament dinàmic, fidel a l’evangeli”.
El capítol segon és una sintètica però completa definició dels fonaments de la Doctrina social (l’ésser humà, imatge de Déu; igual dignitat de totes les persones; altíssim valors dels drets humans) i dels cinc principis bàsics d’aquesta Doctrina (bé comú, destí universal del bens, subsidiarietat, solidaritat i justícia social).
La nova era que pot marcar la IA és esbossada en el capítol tercer: “tècnica i domini” Aquí es confronta la grandesa humana amb les promeses de la IA i s’inicia aprofundint en el concepte de paradigma tecnocràtic, ja denunciat per Francesc a Laudato si’: deixar que la lògica de l’eficiència i el lucre governi les decisions socials, convertint les persones en “engranatges” d’un sistema. El poder digital agreuja les conseqüències d’aquest paradigma.
El quart capítol conté la tesi central de l’encíclica. Què cal custodiar d’allò que és humà en mig de la transformació del món. El Papa posa l’accent es tres principis o valors a defensar: la veritat com a element vital per al bé comú; la dignitat del treball en l’economia digital i la llibertat front a la dependència i la mercantilització que poden generar noves formes d’esclavatge.
L’encíclica reconeix la IA com una eina valuosa però subratlla que no es pot equiparar a la intel·ligència humana, fonamentalment per la manca de consciència. La IA no té cos, ni experiència vital, ni sentiments, ni consciència moral; només realitza processos estadístics a partir de dades. Per tant, s’insisteix en que és essencial que les decisions que afecten vides humanes estiguin sota un control humà efectiu i que es pugui identificar qui n’ha de retre comptes.
El darrer capítol és una contraposició entre dos models o concepcions de la vida i de la societat: la cultura del poder front a la proposta cristiana de la civilització de l’amor. En aquest punt es retroba la reiterada preocupació del pontífex per la pau. Denuncia la normalització de la guerra i alerta sobre la força sense límits i els usos armamentistes de la IA. Per fer-hi front proposat la civilització de l’amor, on es desarmin les paraules, on la pau es construeixi des de la justícia i defensant el diàleg, la diplomàcia i el multilateralisme. En tot el text són ben vives les ressonàncies a la Fratelli Tutti del papa Francesc. Tampoc se n’està de recordar les seves pròpies paraules en favor de la pau pronunciades com a salutació a l’Església i al món en el dia de la seva elecció.
Aquesta contraposició entre regir-nos pel poder o per l’amor ens retorna a la imatge amb la que comença l’encíclica (en el seu núm. 1) quan planteja que la humanitat es troba davant d’una cruïlla: aixecar una nova torra de Babel o edificar la ciutat on Déu i els homes habitin junts.
