Els Estats Units és per molts, incloent-me, la màxima expressió del que ha sigut el capitalisme, com també del que és el capitalisme. A més, observant amb atenció els esdeveniments que ens han portat fins aquest punt i els que s’estan donant actualment podem veure un futur probable que es encara més descoratjador.
En un article anterior anomenat “La contradicció del capitalisme i el futur incert de l’economia” parlo de com el capitalisme minimitza els treballadors necessaris per produir, però al mateix temps necessita a aquests mateixos individus com a consumidors amb una mínima capacitat econòmica per obtenir beneficis. En aquest article faig una predicció amb relació a la intel·ligència artificial destruint molts llocs de treball que anteriorment requerien una gran especialització humana, i efectivament així ha sigut. Cal destacar el desafortunat fet que els llocs de treballs que desapareixen primer són els més ben remunerats i els que no tenen un element d’esforç físic (sense tenir en compte els consellers i directors de grans empreses). Deixant les feines físiques mal remunerades intactes, empenyent a la classe treballadora a les feines que per molts es tradueixen en un pitjor benestar a tots els nivells. Una vegada més, el desenvolupament tecnològic serveix per separar encara més a les elits econòmiques de la resta de gent no tan privilegiada, en lloc d’utilitzar per millorar el benestar de tots i totes.
Però això no és cap sorpresa. Moltes persones pro capitalistes als Estats Units apel·len a la llibertat individual per negar la generalització de pràctiques nocives pel benestar i la llibertat de la classe treballadora. Molts tenen una visió idealitzada on les empreses ofereixen un servei al públic en una relació de mutu benefici, la imatge que el mateix capitalisme ha venut d’ell mateix. No obstant això, la realitat no podria ser més diferent: El capitalisme és una competició per l’obtenció dels mitjans de producció i distribució de béns i serveis per l’explotació del treballador i també del consumidor. Com a totes les competicions, com he dit múltiples vegades anteriorment, hi ha un moment en què la majoria dels participants estan igualats, un altre on una minoria pren la davantera, i finalment hi ha un guanyador. I a diferència d’una competició normal, en capitalisme, quan un competidor pren la davantera, la distància que pren de la resta és exponencial, deixant als altres competidors fora de joc. Una vegada hi ha un guanyador en un sector, la verdadera forma del capitalisme apareix completament, quan abans només es deixava veure parcialment.
Un dels millors exemples d’això és la ciutat de Las Vegas, a Nevada. En concret la seva famosa avinguda, sent una zona d’hostaleria molt coneguda. Recomano a tothom aprofundir pel seu compte en aquest cas, ja que el nivell de decadència que pot causar un monopoli és fascinant, i ajuda a entendre el nostre futur en un sistema capitalista.
Les pràctiques de grans empreses, o agrupacions d’empreses, una vegada tenen la capacitat per portar-les a terme, són el que jo definiria com a diabòliques. Pràctiques que en molts casos consisteixen en maximitzar la capacitat dels seus productes o serveis per generar dependències, i així explotar als consumidors físicament i psicològicament per un màxim benefici. I quan això s’ajunta amb preu desorbitat i l’empitjorament del producte o servei en tots els sentits, es pot concloure que aquell sector està lluny de ser una competició entre marques per oferir la millor relació de qualitat preu. Això, als Estats Units, per a sorpresa de ningú, es pot observar a molts sectors. A Europa hi ha certs sectors que també mostren aquests signes, i en molts casos no ho sabem fins que ens n’adonem en primera persona i som els perjudicats. Però a poc a poc, la nostra societat s’omple de sectors monopolitzats. Es poden permetre oferir serveis pèssims o productes de baixa qualitat o directament nocius, sent l’única cosa que atura aquesta degradació les regulacions establertes per la Unió Europea que requereixen certs estàndards de qualitat i seguretat en certs sectors. No sé si hi ha alguna cosa a fer al respecte, ja que el poder econòmic s’infiltra tant a la política com als mitjans i mai es permetrà que una visió crítica del risc que això suposa sigui popular en la majoria de la població. Tot i que aquest fenomen cada vegada serà més evident per a tothom quan tingui un impacte a les nostres vides de manera més immediata i propera.
