En diverses ocasions m’he trobat amb gent que a més de plorar la mort del pare, o de la mare, sigui quin sigui l’últim progenitor viu, comencen un dol paral·lel: el dolor per les disputes sagnants i a vegades eternes, amb un germà, o germans, per una herència indivisa, és a dir: compartida.
«No hi ha herència que no porti problemes», em va dir una vegada una amiga que, a la mort del marit, en va patir la creu. Un parent, que treballava de director en una oficina bancària, em va explicar com germans hereus es barallaven davant seu, algunes vegades fins arribar a les mans si es tractava de dos homes. És clar que estem parlant d’herències importants, amb immobles, terres, accions, no d’uns pocs milers d’euros.
Si no s’és un parent o amic directe –llavors el dolor per la pèrdua poc deixa pensar-, davant d’un fèretre en una cerimònia de comiat poden aparèixer a la ment reflexions simples, però d’una gran profunditat existencial. Quan naixem no tenim res, tot el que tenim ho rebem dels altres. Quan és l’hora de formar-nos, també són els altres qui ens en proporcionen la possibilitat. En la nostra professió, rebem un salari, i si fem un treball de manera autònoma també són altres qui pagaran per la feina. Quan morim, seran els altres qui cuidaran d’enterrar-nos, així com seran els hereus qui prendran possessió del que amb tants d’esforços haurem aconseguit. No és ben bé que no hàgim tingut res fins aquell dia, em direu, amb raó. I és que de tenir o no tenir depèn, i molt, el nostre benestar material i fins i tot la pau d’esperit. Res d’això no és poc per com en la vida tot costa diners. Però la pregunta clau davant del fèretre va més enllà: què tenim, realment?
L’any 1988, la ciutat de Pescara va convocar un concurs d’exlibris de caire internacional al qual vaig participar, si bé seria per primera i única vegada que ho faria, ja que l’experiència m’ha anat ensenyant a fiar-me poc dels concursos. En els cinquanta anys de la seva mort es tractava d’homenatjar un dels seus fills il·lustres, Gabriele d’Annunzio (1863-1938), escriptor de vàlua, si bé la seva personalitat no està exempta de polèmica per les seves idees polítiques d’extrema dreta, encara que després va militar en el socialisme. Jo ja havia llegit algunes de les seves novel·les, però amb interès per un personatge tan singular vaig indagar en la seva biografia plena de curiositats que la fan apta per a una pel·lícula. És en aquest moment que, amb no poca sorpresa atesa la seva personalitat controvertida, vaig descobrir el seu lema: «Habeo quod dedi» (tinc el que he donat).
Com sigui, en un moment donat de la seva vida, Gabriele d’Annunzio va respondre a la gran pregunta, no sé si de manera retòrica o sincera. Si més no, a mi em va fer pensar. Valorant com cal, amb mesura, el que tenim, ens sustenta i amb sort ens permet estendre la mà, el que de debò ‘tenim’ és el que hem donat, independentment de si som correspostos o no. El que és un tresor, el que podem considerar el veritable tresor, és si el que donem ho donem amb amor, si vivim en amor. En paraules de Ramon Llull: «Nulla altra benanança no volria haver en est món, mas en aquest loc inhabitable ma ànima fos tots los temps de ma vida en amor…»
