Raquel Serrat i Tubau (Manlleu, 1976), és ramadera de cavalls de carn de la raça Cavall Pirinenc Català, al poble de Serrat, municipi de Queralbs. El 1999 es va casar amb un ramader i va incorporar-se a l’explotació familiar de Pardines, on criaven bestiar boví de la raça Bruna dels Pirineus i Cavall Pirinenc Català. Vinculada a la Unió de Pagesos des de fa disset anys, primer va ser representant comarcal, després, responsable nacional del sector boví i equí de carn i, posteriorment, responsable de la sectorial de dones i medi rural. El febrer de 2025 va ser elegida coordinadora nacional, prenent el relleu a Joan Caball, que havia liderat aquest sindicat professional al llarg de vint-i-cinc anys. Pel seu goig, els seus dos fills segueixen vocacionalment amb l’ofici de ramaders. Fer de pagès no és només una feina, sinó una manera de viure, assegura amb convicció.
—La Unió de Pagesos, creada el 1974 com a hereva de la Unió de Rabassaires, és la principal organització d’agricultors i ramaders del país. Des dels seus inicis defensa el model de pagesia familiar arrelada al territori.
—Exacte. La pagesia no és tota igual i des de la Unió de Pagesos, des de la seva fundació, el model que defensem és el de la petita i mitjana pagesia arrelada al territori. Ho tenim molt clar. És l’única pagesia que garanteix seguretat i sobirania alimentària i gestió i equilibri territorial. I avui dia encara és el model majoritari a Catalunya, però és el més difícil de defensar i necessita una organització forta sindicalment i tècnicament, com la nostra.
—En Pep Riera deia que ara sembla que la terra és més per a especular, que no pas per a treballar-la. Ell va ser coordinador nacional entre 1978 i 2000. Això continua vigent?
—Més vigent que mai, per desgràcia. Quan en Pep deia això, el context era diferent. Hi havia més pagesos i teníem més pes social. Actualment, no arribem al 2% de la població activa, només el 9% dels titulars d’empreses agràries tenen menys de quaranta anys, i prop del 70% de la terra que treballem està en règim d’arrendament. Per tant, molts dels propietaris no tenen cap relació directa amb la pagesia, i especular amb la terra encara és més fàcil. Altres interessos que no són els agraris hi passen per sobre.
—Com quins?
—El Pla Territorial Sectorial d’Energies Renovables de Catalunya (PLATER), per exemple. Aquest pla d’implementació d’energies renovables contempla ocupar superfícies d’alt valor agronòmic. La Unió de Pagesos demanem la seva nul·litat i una nova redacció.
—En la taula de negociació del sector primari, amb el Govern, no seuen els sindicats agraris directament sinó els representants designats pels mateixos agricultors i ramaders en unes eleccions. Ens ho pots explicar una mica, això.
—En les eleccions agràries la pagesia escull quina organització vol que la representi davant l’administració i davant la resta de la societat. A Catalunya tenim la sort de celebrar eleccions agràries, però hi ha comunitats autònomes on es nega aquest dret democràtic a la pagesia.
—Caram.
—Sí, encara és així. A Catalunya hi ha més de 230 entitats amb dret a presentar-se a les eleccions. A les últimes, celebrades el 27 de febrer, vam ser cinc les que vam obtenir representativitat. Això vol dir assumir la responsabilitat d’exercir-la en tots els llocs on hem d’estar, com la Taula Agrària, que és el màxim òrgan consultor, format per membres del Departament d’Agricultura, entre els quals, el conseller i els directors/es generals, i els representants de les organitzacions agràries, cadascuna amb un nombre de membres proporcional als vots obtinguts en les eleccions.
—En les empreses del sector primari també hi ha discriminació i violència de gènere. D’ençà que vas entrar al sindicat ha sigut una de les teves lluites.
—En el món rural aquestes temàtiques costen de tractar i de parlar. Vivim en pobles petits on tothom es coneix i on els estigmes i la por es fan més grans. No hi ha l’anonimat de les ciutats. És important ser-hi com a organització per ajudar a qui ho necessiti. A la Unió de Pagesos, des del Sector Social de Dones es treballen projectes de sensibilització i es procura fer visible aquest problema.
—Cal posar la recerca i la tecnologia al servei de la pagesia per poder vincular el valor al producte i que no calguin ajuts, deies en una entrevista fa sis anys. Continuem amb aquesta necessitat?
—Actualment, la recerca i la tecnologia són més importants que mai. Ens enfrontem als reptes que provoca el canvi climàtic, com els fenòmens climàtics extrems, l’augment de pandèmies sanitàries, tant humanes com animals o vegetals, etc., i els pagesos i ramaders hem d’adaptar les nostres produccions a tot aquest context. I en això la ciència té un paper essencial. A més, els productors europeus estem sotmesos a les normes de producció més estrictes a escala mundial pel que fa a les normatives de seguretat alimentària, mediambientals i de justícia social, que es limiten a prohibir gairebé tots els productes que podem utilitzar per tractar les nostres collites sense donar alternatives eficients.
—Aquí és on fa mal. Passem al qüestionari de Parells i senars. Quines dues pel·lícules ens suggeriries si et demanéssim alguna per anar a veure al cinema o per recuperar d’una filmoteca?
—Doncs potser riureu, però les dues pel·lícules que he vist no sé quantes vegades, i que tornaria a veure en qualsevol moment, són de dibuixos animats: Spirit, la història d’un cavall Mustang, i El Rey León. La seva banda sonora inicial em posa la pell de gallina cada vegada que la sento.
—És que Elton John, és molt Elton John. I ara, t’agrairíem que ens revelessis un dels teus moments brillants de la Humanitat.
—Un que no està datat ni registrat: quan les dones neandertals van descobrir l’agricultura plantant llavors i els éssers humans ens vam convertir en sedentaris, creant per primera vegada un lloc on ser i on viure: una llar.
—Un moment primigeni certament transcendent. I un parell d’obres d’art que t’han interpel·lat, commogut, de manera especial?
—Em quedo sense cap mena de dubte amb les obres artesanals fets per artistes anònims que podem trobar a fires i mercats de casa nostra. Des de joies a quadres, passant per escultures de fusta o teixits de llana filada.
—Em sembla que la majoria dels artistes de la història, tret d’algun una mica cretí, aplaudiria aquesta elecció que fas. Continuem. Ben segur que ens pots recomanar un lloc o un racó del món que paga la pena de conèixer.
—Tot i que porto molt malament la massificació turística dels espais naturals, si algú ve amb ulls i cor respectuosos i il·lusionats, el convido a fer una ruta molt fàcil per l’Estret del Forn de Queralbs. Podem ficar-nos de peus al riu entre les parets de roca, i és màgic.
—Visca la terra. I ara podries citar-nos dos llibres que hagis llegit i que et semblen prou interessants?
—Doncs mira, l’últim que he acabat: Onze germans i una guerra, de la Fina Vila, que explica la història real de la guerra i postguerra d’una família de la comarca d’Osona. I un que em va agradar molt perquè és dels que fan pensar, Brúixoles que busquen somriures perduts, de l’Albert Espinosa.
—Esmenta’ns, si us plau, una de les injustícies que es perpetren en el món que caldria erradicar com més aviat millor.
—En podria dir moltes: desigualtats, guerres, fam… Però la injustícia més gran és que no sabem estimar. No estimem bé als altres, ni a nosaltres mateixos. Si estiguéssim convençuts que hem vingut a ser feliços i a fer feliços els altres, s’acabarien moltes injustícies.
—Continuant amb aquestes confidències personals, podries confiar-nos un parell de cançons d’aquelles que no et fa res escoltar una vegada i una altra.
—Quan sento que li fan aquesta pregunta a algú, sempre penso que no sabria què contestar: m’encanta la música. A casa, al cotxe…, sempre tinc música posada. I, a més, m’encanta ballar i cantar, potser per això plou tant aquí al Ripollès…
—No serà tant, dona… I ara confia’ns un parell de cançons o peces que t’agradin molt. Vinga.
—Una que em posa sempre de bon humor és End of the world, de la Miley Cyrus. Una altra que també m’alegra la vida, i ara escombro cap a casa, és Serà perquè t’estimo, de Buhos.
—I un museu o exposició que has visitat i que et sembla que també hauríem de visitar nosaltres si encara no ho hem fet?
—Sense cap mena de dubte el Museu de les Trementinaires de Tuixent. Un petit museu on s’explica la increïble història d’aquestes dones sàvies i valentes.
—I per acabar, ens agradaria que ens proposessis un parell de personatges reals, la vida dels quals et sembla suggeridora.
—Doncs m quedo amb Joan Sala, en Serrallonga: això, que un bandoler de casa nostra robés als rics per donar als pobres, em sembla fantàstic. I Isabel Vilà Pujol, considerada la primera sindicalista catalana que va lluitar per la reducció de la jornada laboral i l’educació laica. M’agradaria assolir la seva mateixa empenta per aconseguir que la Unió de Pagesos continuï sent l’eina per millorar les condicions de vida i de treball dels pagesos i pageses.
—El nostre Robin Hood i la nostra sindicalista avant la lettre. Moltes gràcies.
