Quan tot és calma i harmonia
i necessites trencar la solitud
xiula al vent perquè mogut sia
i s’emporti l’estranya quietud.
Es mouran inquietes totes les fulles
s’aixecarà la pols blanca del camí
i el xiulet morirà entre les despulles
ofegat per la veu que no vol morir.
Els teulats, esquerdats, mostraran el sol,
els arbres dansaran cansats i adolorits,
remolins de sorra aixecaran el vol
i els núvols del cel s’abraçaran units.
Xiula, xiula al vent perquè res sentia,
ell no escolta, en té prou amb el seu bram
i si la quietud em cansava i m’avorria
ara m’adono que la crido sospirant.
Més ve la calma desprès de la tempesta
i el vent s’esvairà amb suau remor,
els arbres altius, tranquils, faran festa
allunyat aquell constant dolor.
El terra, ple de fulles, serà una catifa daurada
els núvols immòbils restaran dalt del cel,
i la solitud prendrà una vegada més estada
però em sentiré feliç i omplert el meu anhel.
