Amables lectors: benvinguts a un any excepcional! Un any com rarament pot viure potser només una de moltes generacions. No perquè sigui l’any de la independència de la nostra terra. Aquest podria ser, en el cas més favorable, el 2015 o el 2016. Però el 2014 serà, ha de ser, l’any de la decisió, l’any en el que es posi definitivament al damunt de la taula internacional l’inici del procés formal que porti al sorgiment de la República Catalana com a nou estat a Europa.

A pesar de totes les amenaces espanyoles, els catalans ja han fixat una fita clara: el 9 de novembre anar a votar en una consulta nacional i contestar les dues preguntes previstes amb un SÍ com una catedral. Que amb la segona n’hi hauria hagut prou, és l’opinió majoritària. Però si el resultat del compromís ajuda a sumar més gent a l’acord parlamentari, lloat sia Déu. És una solució que no es presta de cap manera a interpretacions interessades, perquè allò que comptarà de debò serà el sí o el no a la segona pregunta. I, fins el 9 de novembre, tots ens hi hem de posar de ferm, en la mesura de les possibilitats de cadascú, per a aconseguir: a) que la consulta es faci, i b) que la resposta sigui un sí rotund a la independència.

Voler fer de profeta i aventurar pronòstics massa concrets de com es desenvoluparà tot el procés seria tocar campanes. No ho sap ningú. És pitjor que voler solucionar una equació amb milers de variables. Però, tot i això, jo diria que hi ha uns quants elements bàsics que permeten un prudent optimisme sense que hom ens pugui titllar d’il·lusos. Mirem-nos-en un parell, encara que a ben segur que me’n deixaré una bona colla. I no es tracta de dir res de nou, sinó de recomptar les eines que tenim abans de posar-se a la feina principal.

En primer lloc tenim un motor que mai no havia estat tan potent ni tan ben lubrificat com ara: una societat que no espera que li facin la feina, sinó que s’organitza cada vegada millor; que troba i mou experts per a estudiar tots els passos que cal fer i per transmetre-ho tant als polítics com a la gent del carrer; que viu de l’entusiasme i la dedicació, de la voluntat i l’enginy de vells i joves, d’homes i dones, tant d’uns catalans que ho són des de vint generacions, com d’altres que ho són des d’en fa una o dues. I una de les coses més admirables i més inesperades per a aquells que ja som molt grans, és la decisió de la majoria de gent d’aquest país de no tornar-se a deixar donar gat per llebre i de no deixar-se posar la por al cos per tots els que ens auguren la misèria més gran i les set plagues d’Egipte si gosem de voler separar-nos d’un reialme que diu que tant ens estima.

Si tots els que volen disoldre o suspendre les funcions del Parlament i del govern de la Generalitat (o fins i tot empresonar-los a tots), tots aquests senyors Guerra, Martin Villa i demés trepa, fossin capaços per un moment d’imaginar-se com enforteixen la decisió dels catalans de dir-los-hi bon vent, i de, si cal, emprar tots els procediments pacífics de desobediència cívica que poguem imaginar, i ignorar altres lleis i altres ordres que no vinguin dels governants i diputats que hem elegit a casa nostra, per a casa nostra, potser s’ho rumiarien cent cops abans d’obrir la boca. El que diuen els hi pot portar vots a Pueblonuevo del Terrible o a Castrillo de Matajudios (ep, aquests noms no me’ls invento!), però eixamplen encara més la fossa entre el seu país i el nostre. Segueixen amb la mirada fita només en uns polítics i creuen que “neutralitzant” aquests ja estarà tot solucionat. Si són tan cecs s’ho haurien de fer mirar per un bon oculista.

Un segon factor són precisament els nostres polítics. No tots, és clar. N’hi ha més que no pas voldríem que per motius molt diversos (interessos personals, miopia dogmàtica, pura por del futur o senzillament pura mediocritat personal) fan la guerra pel seu compte i ens presenten la seva incapacitat de comprendre el moment actual del nostre poble sota el mantell d’una pretesa moderació i d’un pretés bon seny. Però, per sort, n’hi ha un bon munt (no sols en Mas i en Junqueras) que han treballat i segueixen treballant de portes endins més eficientment del que sembla de portes enfora, per fer la bastida que aguanti el nou edifici i faci possible d’acabar-lo i de posar-hi l’estelada a la teulada. Visionaris, no en el sentit de mirar-se els núvols, sinó en el de tenir clara una fita que fa pocs anys era considerada impossible, i de fer la feina concreta i ben feta que calgui, i al ritme que calgui, no al que vulguin els porucs o els impacients.

El meu darrer motiu d’optimisme (encara que sigui amb sordina) farà suposar a molts amables lectors que m’he begut l’enteniment o que algun agent camuflat del CNI m’ha drogat subrepticiament. Malgrat això, l’exposaré.

El març passat en Salvador Cardús aventurava l’opinió que, si es complien algunes premises, era possible un canvi de l’opinió pública espanyola en el sentit que arribés a acceptar la separació de Catalunya. Aquest canvi no sembla que s’hagi produit encara, però no es pot descartar que arribi. Jo, però, crec més possible que vingui un punt en el que siguin els polítics espanyols (i potser els que ara són més aferrissats a combatre’ns) els que canviïn de parer, si el poble català aguanta fort sense defallir. No ho faran per convicció, i molt a contracor. Però aquest canvi es podria produir en el moment que coincidissin p.e. els següents factors:

1. La seva presa de consciència de la inutilitat dels seus esforços, després de constatar que el poble, a pesar de les mesures que s’hagin pres contra els polítics capdavanters, demostra amb una resistència cívica, pacífica i ben organitzada, que es nega a acceptar les ordres de Madrid i segueix de manera valenta i imperturbable el camí començat, i si cal al darrera de nous dirigents que hagin agafat provisionalment el relleu dels suspesos, empresonats o exiliats.

2. La pressió dels poders fàctics econòmics que acabin veient millor pels seus interessos una sortida pactada que no pas arriscar que les vagues i les campanyes de desobediència civil que es produirien sense cap mena de dubte, els hi espatllesin els balanços per gaire temps.

3. La pressió estrangera que, a diferència d’ara, es podria manifestar en el moment que comenci el rebombori gros. Una pressió, potser no en el sentit de manifestar-se a favor o en contra de la independència catalana, sinó en el de requerir del govern espanyol que apliqui a la qüestió els mateixos mètodes democràtics que ha usat el govern britànic en el cas escocés. I donada la situació compromesa de les finances espanyoles no li seria fàcil al govern de Madrid de fer l’orni.

4. La possible consideració de, amb una sortida pactada, salvar encara allò que puguin i, a canvi de concessions, aconsegueixin almenys que Catalunya es faci càrrec d’una part raonable dels deutes de l’estat central espanyol.

No cal dir que un canvi així només es produiria si la nostra gent aguanta tan ferma com fins ara, en circumstàncies que miraran de fer-nos més difícils. Fins aquell moment, però no deixaran de seguir les campanyes de la por, de la calúmnia i de la tergiversació descarada i contínua dels fets.

Aquest és el missatge que hem de tenir ben clar en els nostres caps: l’èxit depen de tots i de cadascú de nosaltres. Si no ens deixem enredar, si no ens deixem posar el pànic al cos i diem mentider o lladre a qui ho sigui, guanyarem la partida. Però, con deia Xevi Xirgo, al Punt-Avui del passat dia 14 de desembre, aquest any la gent haurà d’estar disposada a sortir al carrer tantes vegades com calgui, per donar suport als nostres polítics i seguir empenyent-los, i per proclamar davant del món que se’ns vol negar un dret democràtic elemental.

Jo, què voleu fer-hi, sóc molt optimista. Estem descobrint que entre nosaltres hi ha molta més gent excepcional i coratjosa del que mai havíem pensat i, amb gent així, aquest 2014 serà l’any en que podrem començar definitivament la tasca de complir les paraules del nostre himne: Catalunya “tornará a ser rica i plena”. I lliure després de tres segles de traves, de dolors i d’humiliacions.