[Primavera, estiu, etcètera. Marta Rojals. La Magrana]
“Si algun dia conduint estàs molt fotuda, penses en alguna cosa i t’agafa molt fort per plorar, a llàgrima viva, encara que no vegis res, no giris mai el cap, no apartis mai els ulls de la carretera”. La cita no és de la Marta Rojals. És de John Irving a “Una dona difícil”, quan un home li diu aquesta frase tranquil·litzadora a la seva filla mentre intenta que aprengui a conduir. Fa 7 o 8 anys que vaig llegir aquest llibre. El fet és que quan per algun motiu de bleda assolellada em poso a plorar al volant sempre em ve al cap John Irving, i cada vegada clavo els ulls a la carretera, les mans al volant i de tant pensar en la novel·la oblido l’absurda causa de la plorera.
Tot això per dir que quan un escriptor aconsegueix gravar-te imatges al cervell d’aquesta manera i fer-les durar anys ha de tenir alguna cosa que no només té a veure amb la intel·ligència o la tècnica narrativa sinó que ve de més avall. Jo li dic força, instint o alguna altra paraula cursi. Però bàsicament aquestes imatges han de sortir d’algú que està viu i sap explicar-ho. Que tampoc es tracta de ser uns animals i abocar-ho tot sense filtres. Deu ser una mena d’equilibri entre el control i l’atreviment.
I per això em va agradar tant “Primavera, estiu, etcètera”, pel risc d’embrutar-se que assumeix Rojals mentre s’explica. Perquè embrutar-se no acostuma a ser agradable i menys si ho fas amb experiències pròpies, amb materials que vénen de la teva realitat. La Marta Rojals, aquesta noia que no es deixa veure en cap foto, s’exposava a “Primavera, estiu, etcètera” i explicant-se ella va aconseguir explicar el seu poble. No la manera com parlen al seu poble, que també, sinó que va ser capaç de dir amb accent ebrenc el que en realitat es diu a tots els pobles.
De la novel·la no em quedo amb el retrat exacte de la relació amb el lloc on neixes ni amb el tema generacional (que no dic que no hi sigui). Em quedo, com en les bones novel·les, amb la força de les imatges, i per això algunes escenes de “Primavera, estiu, etcètera” il·lustren molta més gent que als seus personatges. I em sembla que coincideixo amb l’Anna Punsoda quan va triar aquestes estampes (de fet, gràcies al seu article em vaig llegir aquest llibre). Perquè segurament s’ha d’admetre que per molt que intentem racionalitzar el final d’una relació sempre acabarem entonant un “estic soooola” com el que fa l’Èlia a la falda de la tieta o perquè a tothom se li ha creuat pel cap aquesta frase lluminosa: “no t’ho prenguis malament, però el teu home em posa calenta”.
Han passat tres estius, tres primaveres i molts etcèteres, i la primera novel·la de la Marta Rojals segueix sortint dels prestatges de les llibreries a un ritme que l’ha fet arribar a les 7 edicions. Això, que en els països desenvolupats suposo que és un fet normal, aquí ens sembla motiu de festa. Però ja hem vist que hi ha moltes raons per fer-li festes a la Marta Rojals, que ens ha dit que encara hi ha escriptors vius amb ganes de barallar-se entre el cervell i l’estómac. Diuen que d’aquí molt pocs dies publica una nova novel·la: “L’altra”. Serà cosa de saber què ens vol seguir gravant al cap.
