Durant els meus anys escolars era obligatòria la llengua castellana. Un idioma sonor i bonic que el parlen milions de persones. Crec que després de l’anglès és la llengua que té més seguidors i jo vaig aprendre a escriure correctament el castellà, a llegir escriptors d’aquesta llengua i fins i tot les taules de multiplicar les recitava amb fluïdesa a l’igual que l’abecedari, tot en la llengua imposada.
A casa sempre vàrem parlar català, també amb les amigues i la majoria de coneguts però a l’hora del pati de l’escola, si la monja ens sorprenia parlant la nostra llengua, rebíem un càstig.
Unes senyores de la Falange ens feien classes de nacionalcatolicisme, ens ensenyaven a cosir uns bressols pels nadons pobres i ens instruïen sobre tot el que una dona ha de saber per ser una bona mestressa de casa.
Gràcies al meu pare, que em deixava llegir les novel·les i el ‘Patufet’, amb les ‘Pàgines Viscudes’ de Josep Maria Folch i Torres, vaig familiaritzar-me amb la llengua nadiua i ja de gran vaig fer uns cursos de català. Quan una cosa s’aprèn de petit és més fàcil i no s’oblida. Actualment, tot i haver, anat a classes de català encara algunes vegades tinc certs dubtes.
Ara, amb el pretext de garantir el coneixement del castellà, volen fer prevaler el dret d’una família per sobre del de vint-i-tres més. I si en una classe un sol alumne vol ensenyament en castellà, la resta de l’aula haurà d’adaptar-s’hi encara que sigui contra la seva voluntat.
Tinc dos néts que s’eduquen en una de les escoles afectades per aquesta mesura judicial. Tant l’un com l’altre saben i escriuen el castellà correctament. Tant ells com la resta dels alumnes del seu curs. La mesura no respon a criteris pedagògics sinó a un intent més de minar la immersió lingüística, com a instrument de normalització d’un país. Els mateixos que diuen que les reivindicacions nacionals catalanes posen en risc la cohesió social, ataquen el que ha estat un dels principals factors de cohesió social a Catalunya dels últims trenta anys. És ben trist que uns pares polititzin l’escola i provoquin un conflicte on no hi és. És ben trist que determinats polítics juguin amb aquesta qüestió i és encara més trist que els jutges, que haurien de posar seny i sentit comú, amb determinades resolucions, posin més llenya al foc. No puc entendre com uns pares, perfectament coneixedors dels principis de catalanitat d’una escola, els hi matriculin per, a continuació, situar els seus fills en l’incòmode centre de totes les mirades.
Pels que hem viscut la persecució de la nostra llengua, se’ns fa de veritat estrany que ara se’ns vulgui imposar un model lingüístic, generant un problema on no hi és. I el que és pitjor, jugant amb els nostres fills i nets.
