Ja fa molts mesos que els catalans estem en situació d’espera tensa. Veiem que el diàleg amb el govern espanyol, reclamat amb insistència des del govern català no es produeix ni sembla que s’hagi de produir en dates properes. Una espera que va degenerant en desesperança de poder exercir el dret a decidir el futur d’aquest país que, si evitem l’eufemisme, no és altra cosa que el dret de la nació catalana a l’autodeterminació. Tanmateix, el govern espanyol actual del Partit Popular es nega a acceptar que els ciutadans de Catalunya puguin escollir quina ha de ser la seva relació amb l’Estat espanyol. Aquesta negativa inflexible posa en relleu que Espanya, com a Estat, considera Catalunya com una propietat adquirida, com una possessió resultant de l’herència que li ha llegat la Història, possessió que cal defensar amb ungles i dents, i a qui no se li ha de concedir cap oportunitat d’emancipar-se. Per al poder polític espanyol, Catalunya no és, no ha estat, no serà mai una nació.
També des d’instàncies específicament cristianes, de coneguda i pública militància, s’ha manifestat i continua manifestant-se la necessitat de posar en mans dels ciutadans de Catalunya l’elecció del seu futur. Val a recordar que una seixantena d’entitats d’inspiracíó cristiana s’han adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i van desenvolupant actuacions que contribueixen a la consecució de l’objectiu nacional de Catalunya.
Si girem la vista cap a unes quantes dècades enrere, ens adonem que en el transcurs de la llarga etapa del règim totalitari del general Franco, destacats representants de l’Església catalana no van dubtar a assumir riscos de presó, de condemnes monetàries o d’ostracisme cívic, en accions de crítica, de protesta o d’oposició contra l’imperi de la dictadura regnant. Un exemple singular i d’enorme repercussió internacional el tenim en l’actitud de l’abat Antoni M. Escarré, l’any 1963, qui s’atreví a desenmascarar la pretesa bondat catòlica del règim franquista, en unes declaracions publicades pel diari francès Le Monde. Ningú no posa en dubte avui la contribució de determinades persones, mitjans de comunicació i entitats de filiació cristiana en ordre a propiciar l’adveniment de la democràcia a Espanya.
Durant les últimes dècades ja en democràcia, els sectors més conscients i dinàmics de la causa cristiana a Catalunya han estat a l’expectativa, però s’han confessat esperançats en les possibilitats de convivència sincera i autèntica dels catalans en el marc de l’Estat. Tot i que les jerarquies episcopals espanyoles no han ajudat gaire a facilitar plataformes d’entesa, els jerarques eclesiàstics catalans sí que han convidat al diàleg mentre alçaven la bandera de la nacionalitat. Hem de constatar, però, que els bisbes d’aquest país no han reeixit gaire en el seu intent de suavitzar les relacions entre Catalunya i Espanya.
I així aterrem a la circumstància actual, a maig de 2014. I ens trobem que un percentatge significatiu de cristians d’aquest país participen, amb convicció i actitud decidida, en la gran operació col·lectiva: autodeterminar l’esdevenidor de Catalunya. Considerant, això sí, que autodeterminar-se no és cap exercici de menyspreu a la resta de ciutadans de l’Estat, ni cap acte d’autosuficiència, sinó una cosa molt diferent. És simplement la determinació que pren un poble per tal de poder oferir a altres pobles, cultures i civilitzacions, posseïdores totes elles d’una específica riquesa espiritual, la singular riquesa pròpia, la que es genera al seu interior.
