Sempre és un repte llegir Chesterton (1874-1936). Activa cervell i neurones. Passo un parell o tres de dies llegint i revisant fragments de la seva obra per encàrrec de l’amic i jove professor, FerranCab, que els acaba de traduir al català. Magnífic. Sobre la lectura, la filosofia, la política, l’educació. Sensació que Chesterton visqui ara entre nosaltres. L’home corrent, o comú. Probablement la paraula “educació”, diu, semblarà algun dia tan honestament vella, inútil i passada de moda com la paraula “justificació” ho sembla avui dia en un document falsament purità. I penso en aquestes presses que ara fan servir com a justificació aquests falsos puritans que sembla que han engrossit factures dels túnels ferroviaris. Educació. Educació que no és una paraula com “olla” o “geologia”; educació és una paraula com “transmissió” o “herència”. ¿Quina herència han rebut aquests dels túnels que dic, i tants i tants d’altres? L’educació no és un objecte, sinó un mètode. I encabat hi ha els dogmes basats en la fe del que t’han transmès. Fe i Credo no s’assemblen gaire, diu Chesterton, però en realitat signifiquen la mateixa cosa. Credo és la paraula llatina que significa fe. El dogma, allò que creus fermament i que de cap manera no es pot demostrar per la raó. Hi creus i prou. I encabat ho ensenyes si ets professor. I és curiós que ara la gent parli de separar dogma i educació. El dogma és, de fet, l’única cosa que no es pot separar de l’educació. És educació. Un mestre, un professor, que no és dogmatic és simplement un mestre que no ensenya. I un poc en relació amb tot això, el que necessitem, tal com van entendre els antics, no és un politic que sigui empresari, sinó un rei que sigui filòsof. I demano perdó per l’ús de la paraula rei, s’excusa el britànic. Per què ja la República Romana i els seus ciutadans van tenir terror a la paraula “rei” fins al final. Va ser com a conseqüència d’això que van inventar i imposar-nos la paraula “Emperador”. Els grans Republicans que van fundar Amèrica també tenien terror a la paraula “rei”; que per tant va reaparèixer amb el matís especial de Rei de l’Acer, Rei de l’Oli, Rei del Porc, i d’altres monarques similars fets de materials similars. La tasca del filòsof no és necessàriament la de condemnar la innovació o de negar la distinció. Sí que és obligació seva, però, preguntar-se exactament què és el que ell o els altres troben de desagradable en la paraula “rei”. Si el que li desagrada és que un home porti la pell tacada d’un animal anomenat ermini, o que un clergue col·loqui un cèrcol de metall al cap d’un home, decidirà d’una manera. Si el que li desagrada és que un home tingui uns poders immensos i irresponsables sobre els altres homes, podria decidir d’una altra manera. Si el que li desagrada és que una pell com aquesta o un poder com aquest passin de pares a fills, es preguntarà si tal cosa succeeix en les condicions comercials actuals. Però, de totes maneres, tindrà el costum d’examinar-ho segons pensament, segons la idea que li agradi o li desagradi; i no merament segons el so d’una síl·laba o segons l’aspecte de tres lletres que comencin amb una “R”. Repte de Chesterton quan parla de nosaltres, homes comuns. I dones. La filosofia només és pensament que s’ha pensat. Que no és pas poca cosa.
