Quan a una planta grossa la trasplantes, se’n ressent. Passa dies mústia, les fulles es panseixen i s’ha tenir cura de regar-la i vigilar-la perquè no es mori. A una persona gran li pot passar el mateix que a una planta. Quan has viscut més de quaranta anys en una ciutat que has fet teva i les circumstàncies de la vida et porten a una altra població et marceixes com la planta. A la nit busques l’indret on tenies la llum i no el trobes, vas desorientada per l’habitatge, no saps on són els estris de la cuina i acostumada al soroll, tanta quietud et pertorba.
I enyores el noi del quiosc, amb qui, quan anaves a buscar el diari, parlaves de les novetats literàries, el mercat, amb les venedores que et coneixien i et deien reina, carinyo o guapa, de la perruquera que t’assabentava de les novetats del barri i dels carrers que coneixies pam a pam. De l’amiga amb qui anaves al cinema o a una cafeteria i comparties inquietuds; i altres tardes, agafant el Ferrocarrils de la Generalitat que amb deu minuts et deixaven a la Plaça de Catalunya i t’acostaves a la catedral, al Barri Gòtic o simplement donaves tombs pels comerços i magatzems del centre de Barcelona.
He perdut coses però n’he guanyat d’altres molt importants. En les grans ciutats sovint trobes la solitud, quasi ets una persona anònima per tothom, els veïns de l’escala sembla que t’aprecien però mai passes el dentell de la porta i ni saps si hi ha un naixement o un malalt.
Sospesant en la balança de la meva vida i ordenant els meus pensaments penso que he guanyat amb el canvi. Principalment perquè en el mateix edifici hi viuen la meva filla i néta. Es preocupen constantment per mi, em mimen, ens visitem, s’ocupen i m’acompanyen al metge i m’ajuden en tot el que poden.
Ara no vaig tan sovint al cinema, ni dono passeigs per la Rambla, ni pel Barri Gòtic, ni puc mirar els aparadors de les firmes internacionals del Passeig de Gràcia però són moltes les tardes que amb la meva filla sortim a passejar. I em sento feliç amb tan grata companyia, que em busca distraccions perquè no enyori la ciutat ni m’avorreixi.
A vegades em pregunto si tornaria a la capital i el meu cor em diu que no. Penso en el pis de la ciutat, on al davant només tenia cases sense personalitat, amb gent anònima, en un barri residencial on les senyores parlen un llenguatge que no és el meu. I ara tinc una vista esplèndida. Veig el mar i la muntanya, el poble apinyat un xic més amunt i quan surto a la terrassa, on sovint em visita un gat veí, omplo els pulmons d’aire sa i oblido les cases grises del meu antic carrer. Hi ha moments d’enyorança però arriba la meva filla i s’emporta, amb el seu dinamisme, el núvols de tempesta, i em sento emparada i feliç.
