Des de desembre 2006, el Tirsa sempre ha estat un al·licient, i moltes vegades senzillament l’al·licient. Ja existia abans, és clar, però per a mi tot començà ara farà 8 anys. El Tirsa clausurà aleshores una de les etapes més tristes que m’ha tocat de viure. El Tirsa em tornà el somriure i les ganes de fer alguna cosa i de continuar. Aquells vespres i aquelles nits. I els amics, en Salvador (i aquell seu “El meu bar i el vostre article“, veritable mestre de cerimònies del qual restaré sempre deutor), però també el Capi i l’Enric Vila, i la Maria i en Ferran tan joves, i la Marina d’ara mateix, el malaurat Otger que hem estimat tant, en Ramon Riera i l’arquitecte Miró, i les Annes (també la Punsoda, és clar) i les Cristines, l’Àstrid, en Toni i la Núria, en Lluís Sagarra, en Carles Prats i en JM Piqué i l’Eduard Suàrez i en Puigcercós, i molts d’altres encara. La nit del “Leo è morto”, emblemàtica, i tantes i tantes d’igualment memorables, o potser fins i tot més. La barra del Tirsa com a oasi de pau i de conversa al bell mig d’un territori que podríem qualificar d’especialment comanx. Santuari de la discreció i, per tant, també de la civilització i del somriure franc que tant s’acosta a la felicitat. La discreció i l’elegància d’en Manel i el seu savi mestratge absolut de l’ofici de barman. Manel, el barman amic. I la Míriam, és clar, i l’Enric i l’Albert, experts, amatents, acollidors, barmen amics també. Els manhattans memorables i els negroni i americanos de quan la trobada era els vespres abans de sopar. I els gintònics (sempre dels petits) quan atenia les trucades, ja negra nit, que em feien baixar des de Sant Just on llavors vivia. Pelegrí del Tirsa. Sempre hi hem fet les paus amb els maldecaps del dia que acabava, tot sempre ha acabat quallant al Tirsa. I ara tanca. El Tirsa tanca. A finals d’any, d’aquí 6 setmanes. Parlo des del sentiment, si es vol un poc carrincló i tot, d’una altra època que s’acaba, que se’n va. Les èpoques passen, sí, ja ho tenen això les èpoques, però aquesta vegada és per anar clarament a pitjor. També a mi em vénen ganes de plegar, de tancar. De tancar-ho tot, excepte els records d’aquest racó de Rafael de Campalans amb Ronda de la Torrassa. I de totes les persones que hi he conegut. De totes. Honor i plaer. I pena també. Molta.
