El cel és estrellat, és un mirall
miro els estels i sé que em purifiquen
veig l’ombra del pare, de la mare com un vitrall
donant-me força, amor i em dignifiquen.
En cada estel hi trobo el rostre rialler
de la mare que des d’allà dalt no m’abandona
i el del pare que és el missatger
per donar-me consol mentre m’acarona.
I parlo feliç, fluixet si tinc una desventura
no puc apartar els ulls d’aquell indret
mentre sento que la ferida es cura
i em mimem i m’arropen si tinc fred.
La nit plàcida em tapa amb el mantell
que encongeix l`anima poruga
fent-me forta, valenta i un rastell
s’emporta les pors i les aixopluga.
Què gran és contemplar les meravelles
que vetllen per mi quan la nit no mor
les veig cada dia i són tan belles
que no puc arrancar-les del neu cor.
Són el meu consol i la meva alegria
i espero trobar-les cada nit
per explicar-les –hi la meva follia
quan sento dins meu un dolorós neguit.
M’assec sobre l’herba i les contemplo
i penso en un ahir que va morir
explicant-els-hi tot el que tinc i penso
amb l’esperança de que estan vora de mi.
