Demano disculpes als amables lectors d’El Matí Digital per haver-los deixat orfes de les meves assenyades reflexions més dies dels que convenia a la salut del país. En realitat aquestes últimes setmanes m’he fet un tip d’escriure impel·lit per un conjunt d’estats anímics contradictoris. El que escrivia quedava obsolet l’endemà mateix. Encara bo que de tot plegat n’ha sortit un guió cinematogràfic, que aprofito per oferir a qualsevol productor interessat a filmar una nova aventura d’Oliver i Hardy –a Vilanova els coneixem com “el Butzo i el Prim”.
El 9-N crèiem haver aconseguit una victòria, idea reforçada per les reaccions histèriques dels nostres adversaris. El discurs del president Mas, pocs dies després, semblava una proposta assenyada i en consonància amb el moment polític. Per això, la negativa d’ERC a integrar-se dins la llista unitària ens va deixar a tots perplexos.
Vaig escriure un article sobre la deriva partidista d’ERC, sobre els que diuen blat quan encara no és ni segat, la credibilitat de les enquestes que es feien servir com a argument, les currípies que provocava en alguns l’aparició de Podemos en l’escena política, i els vaig omplir tots de blasmes i d’improperis. Però aleshores vaig pensar que no podia ser, que era completament absurd haver arribat fins al punt actual per desdir-se’n al cap de dos dies. Tot devia obeir a una tàctica per provocar la fatxenderia dels salvadors d’Espanya. Tots sabem que els nostres adversaris sempre estan disposats a fer-nos un cop de mà. No calia patir, un mes de fer el ronsa i després tot seguiria tal com estava previst. Em vaig empassar tots els telenotícies –fins i tot els d’en Pellicer, ai las— per sentir que tot havia estat un malentès provocat pels agents de la intel·ligència (?) espanyola, que en realitat en Gegant i en Novita continuaven sent amics. I mentrestant, vaig anar escrivint un article en què exposava aquestes teories conspiratòries.
Però aleshores em vaig adonar que la cosa anava de debò, que ja havíem ‘begudo òleo’. Vaig maleir el cel i la terra. Per què havia hagut de néixer en una família catalana? El que s’ha d’aguantar essent català, tant moralment com materialment, no ho suportaria ni Job, el de la Bíblia. A sobre la culpa és nostra, som uns mesells que ens mereixem l’infern i que ens governin la resta de l’eternitat els cranis previlegiats dels Srs. Montilla, Carod-Rovira, i Saura –i on he posat “Sr. Montilla”, si volen hi poden posar “Sr. Maragall”, que no sé què va ser pitjor. L’article s’havia d’acabar amb crides a cremar caixers, contenidors, i fins i tot l’edifici de Can Vies. Tan fàcil que hauria estat ser ugandès…
Quan l’article ja anava per la plana número setze, el vaig haver de deixar córrer perquè, de sobte, vaig comprendre que m’estava negant a acceptar la realitat. La unitat havia desaparegut perquè en realitat mai no s’havia arribat a recompondre. CiU i ERC es disputen un electorat que oscil·la entre els uns i els altres, i aleshores és impossible arribar a una tàctica win-win, perquè els guanys dels uns comporten automàticament les pèrdues dels altres.
Vaig veure que el president Mas havia presentat la seva proposta en una conferència, per comptes de parlar-ne prèviament amb les forces que havien de compondre la llista unitària. Que tot plegat era una estratègia de la casta per desfer-se d’ERC, mantenir-se al poder i garantir els privilegis als poderosos. Que als convergents els havia agafat tot plegat amb els pixats al ventre (potser tenen els lavabos de la seu embargats), i en més de trenta anys no havien tingut temps d’aclarir la posició d’Unió ni de desempallegar-se del Sazatornil de l’hotel Palace, no havien estat capaços d’aprovar una llei electoral que no afavorís el partidisme, no s’havien refundat encara per desfer-se dels geps del passat.
Vaig comprendre que el Sr. Junqueras només és un altre dels candidats nini a què ERC ens té acostumats. Que l’actual ERC continua sent tan infantil i irresponsable com la de la II República. Que guanyar les europees havia estat per a ells com cantar bingo per després perdre bous i esquelles jugant-s’ho tot a al casino. Que els líders del partit es pensen que la seva clientela són una colla de cumbes que surten per primera vegada del kibutz,i que quan vegin que el Sr. Junqueras no és vegà, els fugiran corrents cap a Podemos. Que per poder tenir les bases contentes cal aconseguir el major nombre possible de regidors, perquè si no no hi ha prou tall per a tothom.
Vaig adonar-me que Òmnium i l’ANC no tenien la iniciativa indispensable per encapçalar el procés una vegada comprovat que, cada vegada que el protagonisme passa de la societat civil als partits polítics, el procés s’estanca. Que ens volen encolomar una constitució prefabricada, en la qual ens faran empassar els punts conflictius sense cap mena de debat a canvi d’aprovar el projecte en el seu conjunt. Que la transició nacional acabarà essent tan modèlica com la transició espanyola del franquisme al postfranquisme i tiro porque me toca.
Se’m va fer patent que al Sr. Mas li convindria una bona xollada, que amb els cabellots tan llargs i amb les clarianes que se li obren, acabarà semblant la Bruixa Avorrida. Que al Sr. Junqueras li convindria fer-se els vestits a cal sastre, perquè si se’ls compra pret-a-poter sempre li aniran les mànigues llargues, i això és un inconvenient a l’hora de fer trucs de màgia. Aquest últim article ja era tan llarg que, en acabar-lo, em vaig adonar que en realitat havia escrit el guió d’”El Butzo i el Prim es barallen dins el llim”.
