L’Ajuntament de Madrid ha presentat enguany una campanya institucional de l’Orgull que ha generat una enorme controvèrsia. En una de les imatges més comentades hi apareixen unes senzilles cadires de plàstic de colors amuntegades, com les d’una revetlla de barri. Sense persones. Sense bandera. Sense memòria. Sense reivindicació.
Potser, sense voler-ho, el cartell és la metàfora perfecta del Partit Popular quan parla dels drets LGTBI+. Perquè, si alguna cosa s’ha anat amuntegant durant dècades, igual que aquestes cadires, és la seva hemeroteca. Una hemeroteca plena de vots, recursos i decisions difícils de conciliar amb el relat que avui pretén construir.
Ara el PP vol presentar-se com un referent del col·lectiu. Ho afirmava aquesta setmana al Congrés el diputat Jaime de los Santos, reivindicant-se orgullosament com a home gai i militant popular. Ningú discuteix la seva orientació sexual. Com tampoc ningú va qüestionar el casament de Javier Maroto, celebrat el 2015 amb la presència de Mariano Rajoy i bona part del seu Govern. Aquella fotografia es va voler llegir com el símbol d’un Partit Popular reconciliat amb els drets LGTBI+. Però les fotografies mai no han pogut esborrar els vots. Ni el recurs contra el matrimoni igualitari. Ni l’oposició reiterada a bona part dels avenços legislatius del nostre col·lectiu.
Perquè les cadires Monobloc pesen ben poc. L’hemeroteca del PP, en canvi, costa molt més d’arrossegar.
Es van oposar al divorci. Es van oposar a les diferents ampliacions del dret a l’avortament. Van votar en contra de suprimir la pena de mort dels codis penals militars en temps de guerra. Van votar en contra del matrimoni igualitari i el van recórrer davant del Tribunal Constitucional. Es van oposar a l’adopció per part de parelles del mateix sexe. Han votat en contra de la Llei Trans, de la Llei estatal LGTBI i han mantingut una oposició constant a les lleis de protecció dels drets LGTBI a Catalunya. I aquesta mateixa setmana, encara que finalment optessin per l’abstenció en la votació final, han defensat esmenes que pretenien obrir la porta a blanquejar les mal anomenades “teràpies de conversió” sota eufemismes com “l’acompanyament psicosocial o espiritual”.
Les mal anomenades “teràpies de conversió” no són cap teràpia. Són pràctiques que nombrosos organismes internacionals de drets humans han qualificat de tractes cruels, inhumans o degradants, i que molts experts equiparen a formes de tortura. Parteixen d’una premissa intolerable: que les persones LGTBIQA+ necessiten ser corregides, guarides o reparades. I això no és llibertat. És violència.
El més sorprenent és que, mentre es reivindiquen com a garants dels nostres drets, allà on governen sovint passa exactament el contrari. A Madrid i al País Valencià han impulsat reformes que buiden de contingut o debiliten les lleis autonòmiques de protecció de les persones LGTBI+. A l’Ajuntament de Madrid fa anys que ni tan sols pengen la bandera de l’Orgull a la façana de Cibeles. I enguany han preferit substituir la memòria d’una lluita pels drets humans per una campanya plena de tòpics, convertint l’Orgull en un producte turístic desproveït de qualsevol contingut reivindicatiu. Una forma de pinkwashing: apropiar-se dels símbols mentre es qüestionen les polítiques que els donen sentit.
Els drets LGTBI+ no van néixer en un departament de màrqueting. Van néixer de persones perseguides, empresonades, humiliades, medicalitzades i invisibilitzades que un dia van decidir plantar cara. Van néixer de la resistència, dels qui corrien davant la policia, dels qui s’organitzaven en la clandestinitat i dels qui van convertir la vergonya imposada en orgull compartit.
Per això costa tant prendre seriosament que el Partit Popular es presenti avui com un defensor del col·lectiu. No perquè hi hagi persones LGTBI dins del partit —que evidentment hi són i hi tenen tot el dret del món— sinó perquè els drets no es mesuren pels discursos ni per amb qui comparteixen la vida els seus dirigents. Es mesuren pels vots, per les lleis i per les polítiques.
I aquí és on les cadires es continuen amuntegant.
S’amunteguen les contradiccions. S’amunteguen els recursos d’inconstitucionalitat. S’amunteguen els vots en contra. S’amunteguen els retrocessos. S’amuntega una hemeroteca que cap eslògan ni cap campanya institucional poden esborrar.
Potser, al final, el cartell de l’Orgull de l’Ajuntament de Madrid era més encertat del que semblava. No per les cadires de plàstic, sinó perquè, quan les poses totes juntes, acaben formant una pila difícil d’ignorar. Exactament igual que les contradiccions d’un partit que avui es reivindica com a defensor dels drets LGTBI+ mentre continua arrossegant una llarga trajectòria d’oposició als principals avenços socials que els han fet possibles.
Els drets LGTBI+ no són una fotografia per al mes de juny. Són una conquesta democràtica. I les conquestes democràtiques no es defensen amb paraules; es defensen votant-hi a favor, ampliant-les quan cal i negant qualsevol espai a qui pretén fer-les retrocedir.
