La Joaquima va arribar a l’hospital amb un mal de cap tan intens que amb prou feines podia mantenir els ulls oberts. En travessar les portes automàtiques, es va sorprendre en veure la sala d’espera. Estava plena de persones assegudes en absolut silenci, observant una pantalla lluminosa penjada a la paret. Ningú parlava. Ningú semblava tenir pressa.
Es va acostar al taulell, va explicar què li passava i va rebre un número. Després es va asseure a esperar. Cada deu minuts sonava un breu senyal acústic i apareixia un nou número a la pantalla. El temps semblava avançar amb una lentitud desesperant.
La Joaquima va intentar distreure’s observant la gent, però el dolor continuava martellejant-li els nervis. Van passar cinquanta minuts fins que finalment va aparèixer el seu torn.
Va entrar a la consulta. El metge era un home de mitjana edat amb un marcat accent llatinoamericà. La va saludar amablement i li va preguntar què li passava.
La Joaquima va començar a descriure els seus símptomes. Va parlar a poc a poc, detallant cada molèstia, cada sensació estranya que havia experimentat durant les últimes setmanes. El metge va escoltar amb atenció, prenent notes sense interrompre-la.
Quan va acabar, ell es va aixecar de la cadira i es va acostar per examinar-la. Li va demanar que mirés cap amunt i va observar detingudament les seves pupil·les, tan blaves com el mar en un dia serè.
“Necessitem fer unes proves”, va dir finalment.
La van conduir a la sala de raigs X. Les hores van anar passant una rere l’altra. Anàlisis, exploracions, esperes interminables en passadissos il·luminats per llums blanques.
Quan finalment li van donarl’informe mèdic, havien transcorregut més de quatre hores. Cansada, gairebé no el va mirar abans de guardar-lo a la bossa.
En arribar a casa va decidir llegir-lo amb calma. Va ser llavors quan va descobrir la frase:
Alta per defunció. Va parpellejar diverses vegades.
“Deu ser un error”, va murmurar.
Però l’estranya sensació que l’acompanyava des de l’hospital va tornar immediatament.
Aquella nit, poc després de sopar, algú va trucar al timbre.
La Joaquima va obrir la porta. Dos homes vestits completament de negre esperaben al porxo.
“Bona nit”, va dir un d’ells. És aquest el domicili d’en Damià Senez?
Confosa, la Joaquima va respondre:
“Sí. Un moment.”
Es va girar cap a l’interior de la casa.
“Damià! Et busquen.”
El seu marit va aparèixer a l’entrada.
Els homes el van observar amb serietat.
Venim a recollir la seva esposa per traslladar-la al dipòsit de cadàvers.
En Damià va arrufar el front.
”Com diu? Segons l’informe de l’hospital, ha mort aquesta tarda.”
La Joaquima va deixar anar una rialla nerviosa.
Però si soc jo. Soc aquí davant vostre. Els homes van intercanviar una mirada.
“Senyora, nosaltres només complim ordres.
Això ha de ser un error.”
“Pot ser”, va respondre l’altre, “però als nostres documents figura com a difunta.”
En Damià no sabia què pensar. L’informe mèdic continuava sobre la taula del menjador i, efectivament, hi apareixia escrita la paraula «defunció».
Allò no tenia cap sentit. Tanmateix, com més intentaven raonar, més convençuts semblaven els homes que estaven fent el correcte.
Finalment, esgotada per la situació, la Joaquima va cedir.
D’acord, va dir. Aclarim això d’una vegada.
Va pujar al vehicle amb ells.
Per a la seva sorpresa, no es van dirigir a cap hospital. La van portar directament a un edifici antic on una dona l’esperava al costat d’una gran taula plena de pintes, cosmètics i flascons de perfum.
Per fi arribes ,va dir la dona somrient. Tenim molta feina.
Feina per a què?
Per al teu comiat, és clar.
La maquilladora va començar a pentinar-la amb delicadesa. Li va arreglar els cabells. Li va aplicar maquillatge. Li va posar un vestit elegant que la Joaquima no havia vist mai.
El més estrany era que gairebé no protestava, com si una força invisible li hagués robat la capacitat de discutir.
Després li van mostrar diversos taüts. En va escollir un de senzill, de fusta clara. També va triar un ram de flors blanques.
Tot succeïa amb una naturalitat absurda.
Finalment va arribar el moment.
Va entrar al taüt. Es va estirar boca amunt. Va creuar els braços sobre el pit.
Una música suau i preciosa va començar a sonar al seu voltant.
A poc a poc van anar arribant familiars, amics i coneguts. Tots passaven al seu costat per acomiadar-se’n i comentaven com de maca l’havien deixada. La Joaquima els somreia i els donava les gràcies.
Alguns ploraven. Altres semblaven emocionats. Però ningú no semblava sorprès de veure-la allà.
Quan el funeral estava a punt d’acabar, els assistents van formar una fila davant del fèretre.
Llavors va passar una cosa que la va desconcertar encara més.
Tots van aixecar uns mocadors blaus i van començar a agitar-los lentament amunt i avall, acompanyant el moviment amb una petita coreografia, com si es tractés d’un musical, mentre somreien.
Ningú no semblava trist.
Semblaven feliços.
Com si estiguessin celebrant la seva partida.
La Joaquima va voler preguntar què estava passant. Va voler aixecar-se. Va voler sortir d’allí.
Però just en aquell instant van començar a tancar la tapa del taüt.
La foscor ho va anar cobrint tot.
I, des de molt lluny, va creure sentir una veu.
Joaquima!
La veu insistia.
Cada vegada més forta.
Joaquima! Estimada!
Va obrir els ulls de cop.
El sol li va tocar la cara.
Va parpellejar diverses vegades, desorientada.
Estava estirada a l’hamaca al costat de la piscina de casa seva.
A prop seu se sentia el suau clapoteig de l’aigua.
En Damià la mirava preocupat.
T’has quedat adormida.
La Joaquima es va incorporar lentament.
El seu cor encara bategava amb força.
Llavors va veure el llibre que sostenia entre les mans.
Havia quedat obert damunt del seu pit.
Va mirar la portada.
I va llegir el títol.
La mort de la dona viva.
Durant uns segons va romandre immòbil.
Després va somriure.
I va tancar el llibre.
