Hi ha autors que no només escriuen sobre la política, sinó que hi han passat per dins, com qui travessa una casa després d’un bombardeig i encara reconeix, entre la runa, la cadira de l’àvia, el crucifix de la paret o la tassa escantonada de l’esmorzar. Aquesta mena d’escriptors, us n’he parlat en altres articles, fan una cosa molt incòmoda: impedeixen que la política esdevingui només doctrina, consigna o tertúlia. La retornen al lloc d’on no hauria d’haver sortit mai del tot: la vida concreta.
Joan Sales i Giovannino Guareschi pertanyen a aquesta família. No són filòsofs sistemàtics, ni ideòlegs amb manual, ni profetes de catàleg. Són, més aviat, testimonis. I la paraula no és menor. El testimoni no parla perquè hagi trobat una teoria perfecta, sinó perquè ha vist alguna cosa que no el deixa callar.
Tots dos escriuen després de la gran catàstrofe europea del segle XX. Tots dos coneixen la guerra, la presó, la censura, la fragilitat de viure en societats moralment esquerdades. Tots dos saben que la història pot passar per damunt dels homes amb botes enfangades, banderes i grans paraules. I tots dos, cadascú a la seva manera, decideixen que la resposta a tot això no pot ser el cinisme.
Això ja els fa singularment intempestius. El nostre temps té una gran facilitat per al desencís preventiu. Abans que una cosa fracassi, ja hi hem posat cara de saberuts. Abans que algú intenti fer el bé, ja li hem descobert tres contradiccions, dues ingenuïtats i un interès ocult. Sales i Guareschi, que no eren precisament ànimes càndides, no cauen en aquesta comoditat. Havien vist massa mal per permetre’s la frivolitat del nihilisme.
Joan Sales, combatent a la Guerra del 36-39, exiliat, editor obstinat en temps de precarietat cultural i de persecució de la llengua, no és només l’autor d’Incerta glòria. És també un d’aquells homes que entenen que una cultura ferida no se salva amb discursos elegants, sinó amb llibres impresos, revistes mantingudes contra corrent, col·leccions tossudament sostingudes i una paciència gairebé militar. Abans de ser el gran editor de la postguerra catalana, Sales ja havia entès a l’exili que la derrota no dispensava ningú de continuar treballant. A Mèxic, al costat de Raimon Galí, Lluís Ferran de Pol, Josep M. Ametlla i altres companys, participà en l’aventura dels Quaderns de l’Exili, que entre 1943 i 1947 mantingueren viva una idea exigent de Catalunya: no pas folklòrica, resignada o purament sentimental, sinó nacional, cívica i incòmoda.
De retorn, convençut com els seu companys que més valia una paret de pedra seca aixecada a la pàtria que no pas erigir una catedral a l’exili, la seva tasca a Club Editor fou una forma de resistència cultural en ple franquisme i també en aquella postguerra fosca i llarga que no s’acabava mai del tot. Publicar novel·les catalanes, recuperar lectors, defensar una llengua maltractada, donar casa editorial a veus decisives com Mercè Rodoreda: tot això no era només feina literària. Era reconstrucció nacional amb eines aparentment modestes. No és casual que el lema que se li atribueix sigui tan poc decoratiu: “els llibres també són una arma”. Una arma civilitzada, sí; però arma al capdavall. I potser de les més eficaces, perquè no imposa silenci: desperta veus.
Incerta glòria (joves, ja heu llegit Incerta Glòria?) neix d’aquesta mateixa exigència. Sales no l’escriu com qui compon una novel·la de guerra, sinó com qui interroga una ferida. La guerra, en Sales, no és mai una postal heroica. És una experiència moral extrema, una màquina de desfer coartades, una llum massa crua sobre les persones. No hi ha innocència intacta, ni heroisme químicament pur, ni bàndol que pugui estalviar-se del tot la pregunta per la seva pròpia ombra.
Per això Sales incomoda. No escriu per donar tranquil·litat als seus, sinó per exigir-los veritat. És fidel, però no servil. Sap d’on ve, sap què defensa, sap què estima; però no confon la fidelitat amb la propaganda. I aquesta és una virtut democràtica de primer ordre. En temps de blocs emocionals i d’identitats impermeables, Sales recorda que estimar una causa no autoritza a mentir sobre ella. Potser fins i tot obliga a mirar-la amb més severitat.
El títol d’Incerta glòria ve de Shakespeare: “The uncertain glory of an April day.” La glòria incerta d’un dia d’abril. En el pròleg, Sales arriba a dir que, si hagués de resumir la novel·la en una sola ratlla, no ho faria pas d’una altra manera. La frase és perfecta perquè no clausura res. Hi ha glòria, sí; però és incerta. Hi ha llum, però passa un núvol. Hi ha joventut, entusiasme, pàtria, amor, fe, combat, ideals; però tot queda exposat a la intempèrie de la història i a la misèria del cor humà. Potser aquesta és una de les grans imatges de la seva obra: una claror real, però fràgil; bella, però insuficient per absoldre ningú.
I potser per això Incerta glòria encara no ha rebut del tot el reconeixement literari que mereixeria. No és que hagi estat ignorada; seria massa simple dir-ho així. Ha estat premiada, llegida, reeditada, traduïda, estudiada. Però encara sembla que no l’hàgim acabada de situar on toca: entre les grans novel·les europees sobre la guerra, la derrota, la joventut, el mal, la fe i la impossibilitat de sortir net de la història. Potser perquè és massa catalana per entrar sense explicacions al saló europeu, massa incòmodament catòlica per a certes comoditats progressistes, massa republicana per a certes comoditats conservadores, massa poc propagandística per ser usada com a bandera fàcil, i massa gran per cabre en les petites vitrines on sovint endrecem els nostres clàssics. (em permeto insistir: joves, ja heu llegit Incerta Glòria?)
A un altre racó d’Europa, Giovannino Guareschi arriba al mateix lloc per un camí aparentment més rialler. Només aparentment. Perquè l’humor, quan és bo, no és una cortina per tapar la gravetat, sinó una manera de fer-la suportable. Guareschi fou periodista, satíric, polemista, presoner en camps alemanys durant la guerra i, més tard, empresonat a la Itàlia republicana arran del famós cas de les cartes atribuïdes a Alcide De Gasperi. No era un senyor que fes brometes des d’un saló confortable. Havia tastat prou bé la duresa del segle.
I tanmateix ens dona Don Camillo i Peppone. És a dir: un capellà de geni temible, un alcalde comunista encara més temible, un poble de la vall del Po, un Crist que parla des del crucifix i una comunitat sencera que discuteix, s’escridassa, s’amenaça, es necessita i, al final, d’alguna manera, continua vivint junta. Costa imaginar una imatge més política i més cristiana alhora.
Don Camillo i Peppone són adversaris, no enemics absoluts. Aquesta distinció, que sembla de manual, és en realitat una de les fronteres morals de la democràcia. L’adversari m’irrita, em contradiu, m’obliga a respondre, potser fins i tot em treu de polleguera. L’enemic absolut, en canvi, ha de desaparèixer del paisatge. Amb l’adversari es discuteix; amb l’enemic absolut es prepara, tard o d’hora, alguna forma d’eliminació simbòlica o real.
Guareschi ho entén millor que molts tractats contemporanis sobre polarització. En el seu petit món, el conflicte ideològic és intensíssim, però no aconsegueix esborrar del tot el veí. Peppone és comunista, sí, però també és pare, mecànic, alcalde, home del poble, criatura tossuda de Déu encara que ell no sempre en vulgui saber res. Don Camillo és capellà, sí, però també és superb, impulsiu, capaç de confondre la voluntat divina amb el seu temperament de boxador parroquial. El Crist del crucifix, amb una paciència que faria dimitir qualsevol assessor polític, els va educant a tots dos.
Aquí apareix la lliçó democràtica de Guareschi: la convivència no neix de negar el conflicte, sinó d’impedir que el conflicte devori la persona. La democràcia no exigeix que deixem de discutir. Més aviat exigeix que discutim sense oblidar que l’altre continuarà sent-hi demà, comprant el pa, enterrant els morts, celebrant les festes, portant els fills a escola o fent cua al mateix ambulatori.
Aquesta és la gran diferència entre la democràcia abstracta i la democràcia encarnada. La primera parla de ciutadans, drets, majories, minories, procediments i legitimitats. Tot això és imprescindible. Però la segona recorda que el ciutadà té cara, veu, manies, pecats, virtuts, ferides i veïns. Sense aquesta segona dimensió, la primera es refreda. I quan la democràcia es refreda massa, pot conservar les formes mentre perd l’ànima.
Sales i Guareschi no s’assemblen en el to. Sales té una gravetat ferida, una exigència moral que no deixa gaire marge a la comoditat. Guareschi té una bonhomia ferotge, una comicitat que sembla amable fins que t’adones que acaba de desmuntar-te tres ideologies i quatre vanitats. Però tots dos comparteixen una intuïció central: la política només es torna humana quan accepta la complexitat de les persones reals. Per això us els he volgut explicar junts, quan de fet cadascun es mereixia un article al Matí.
Això els fa entrar, amb ple dret, en aquesta petita galeria de pensadors inquietants que encara poden fer servei a les democràcies cansades. Tocqueville ens havia recordat que les lleis no aguanten soles si no hi ha mores que les sostinguin. Simone Weil ens havia demanat atenció a la realitat i una relació no utilitària amb la veritat. Arendt ens havia exigit pensament i judici per no delegar la consciència. Mounier havia posat la persona al centre, però no com un gerani retòric al balcó institucional, sinó com una exigència de responsabilitat i comunitat. Chesterton havia vingut a recordar-nos que el sentit comú, quan és veritable, no és vulgaritat mental, sinó una forma d’intel·ligència agraïda.
Sales i Guareschi hi afegeixen una virtut que potser necessitàvem formular amb més claredat: l’art de no odiar prou. O, dit de manera menys escandalosa, la capacitat de no deixar que les nostres raons, fins i tot quan són bones, ens autoritzin a deshumanitzar l’altre. No es tracta d’equidistància mandrosa. Sales no és neutral davant la guerra com Guareschi no és neutral davant el comunisme. Però cap dels dos no confon la fermesa amb la desfiguració moral de l’adversari.
Aquest punt és especialment actual. Vivim envoltats de mecanismes que premien la caricatura. Les xarxes socials necessiten que l’altre sigui ràpidament classificable. La política mediàtica demana frases que tallin, no arguments que escoltin. Els partits sovint prefereixen militants indignats a ciutadans pensants. I una part del debat públic ha descobert que és més rendible convertir l’adversari en una patologia que no pas respondre-li com a persona.
Però una democràcia de persones no pot viure gaire temps així. Pot sobreviure electoralment, pot produir governs, pot aprovar pressupostos, pot repartir subvencions, pot fabricar campanyes admirables. Però, si perd la capacitat de reconèixer una part d’humanitat en qui la incomoda, començarà a parlar cada vegada més de convivència mentre practica cada vegada més l’expulsió moral.
Sales ens vacuna contra la mentida dels nostres. Guareschi ens vacuna contra l’odi als altres. Entre tots dos hi ha una lliçó severa i esperançada: només pot conviure de debò qui ha renunciat a tenir tota la innocència de la seva banda. Sales ensenya que la fidelitat sense veritat es degrada en propaganda; Guareschi, que la veritat sense misericòrdia pot acabar convertint-se en garrot.
I això no és pessimisme. Al contrari. El pessimisme real és pensar que els homes només poden viure junts si abans els simplifiquem, els domestiquem o els fem callar. Sales i Guareschi són més optimistes perquè són més exigents. Creuen que fins i tot dins la història trencada hi ha una dignitat que resisteix. Creuen que l’home pot ser feble, contradictori, ridícul, pecador i, malgrat tot, no quedar reduït al pitjor de si mateix. Aquesta és una antropologia molt més democràtica que moltes proclames solemnes.
Per això convé llegir-los avui. No per nostàlgia literària, ni per convertir-los en estampetes culturals, sinó perquè encara ens posen davant d’una pregunta incòmoda: què fem amb l’altre quan tenim raó? La pregunta decisiva no és què fem quan dubtem, sinó què fem quan estem convençuts. És aleshores quan es veu si la nostra democràcia és només un procediment o també una disciplina moral.
En Sales, la glòria és incerta perquè la història humana no es deixa tancar en consignes netes. En Guareschi, el poble continua dret perquè ningú no aconsegueix posseir del tot la veritat, ni tan sols el capellà quan discuteix amb el Crist. Entre l’un i l’altre, potser hi ha una saviesa que ens convé recuperar: la democràcia no és el lloc on desapareix el conflicte, sinó el lloc on el conflicte no té permís per matar el rostre de l’altre.
Al capdavall, una democràcia no es mesura només per la manera com compta els vots, sinó per la manera com mira els vençuts, escolta els dissidents, suporta els tossuts i tracta els qui no pot convèncer. Aquesta és la democràcia de carn i ossos que Sales i Guareschi encara ens proposen: menys perfecta que les ideologies, més difícil que els eslògans i molt més humana que la política quan es posa massa seriosa amb ella mateixa.
Potser per això el vers de Shakespeare que dona títol a Incerta glòria continua fent tanta feina: “The uncertain glory of an April day.” La glòria incerta d’un dia d’abril. Una llum fràgil, inestable, a punt de perdre’s. Però llum, al capdavall. I mentre hi hagi aquesta llum —en una novel·la, en un poble del Po, en una conversa impossible entre adversaris— potser encara no està tot perdut.
