Aviat farà quatre anys que vaig escriure en aquest mateix mitjà l’article Plàstics a la revetlla. Quan escric això, manquen pocs dies per a la revetlla, i no tornaré a repetir el que ja vaig exposar aleshores. Diria que no ha canviat res.
A hores d’ara, el plàstic en pirotècnia no està prohibit de manera general, encara que sí que està regulat indirectament per normativa de seguretat i de residus. L’impacte ambiental —és a dir, els residus que cauen a terra i al mar— és conegut, però encara no està restringit per cap normativa específica, tot i que hi ha una tendència clara cap a la reducció dels plàstics i l’ús de materials més degradables.
Us convido a passejar la revetlla per platges i altres indrets, i també l’endemà. Observeu. A ningú, quan hi ha festa, li preocupen els microplàstics. L’endemà, després d’haver contribuït activament a la contaminació del medi, fem mans i mànigues per eliminar aquestes partícules nocives de les nostres vides. Avui sabem que també les respirem i que contaminen l’aigua i els aliments. S’han detectat en teixits humans i s’estan estudiant possibles efectes sobre la salut, inclosa la seva relació amb processos inflamatoris i malalties cardiovasculars. Potser se’n parla encara poc.
Les autoritats europees elaboren directives per anar eliminant progressivament els plàstics i hi ha campanyes per reduir-ne l’ús, però a hores d’ara són encara insuficients. Totes fixen terminis llargs per no comprometre l’activitat econòmica, en aquest cas probablement també la d’alguns grans productors globals. D’altra banda, ni les autoritats espanyoles ni les catalanes han impulsat encara mesures prou ambicioses per accelerar el canvi.
Teniu un exemple ben clar en les ampolles i les llaunes de beguda. Antigament, es pagava per l’envàs de vidre, es retornava buit i se n’obtenia un de nou ple. Després van arribar altres materials: la gestió es va encarir i va sortir més barat llençar els envasos. Això no és sostenible. Molts països ja tenen sistemes de retorn d’envasos de begudes: en retornar-los, es recupera el dipòsit prèviament pagat. Si s’apliqués aquest sistema, segurament no trobaríem cap ampolla ni llauna al medi. Si algú l’oblidés, probablement una altra persona la recolliria per recuperar uns cèntims. Tant costaria copiar els països que funcionen millor?
Aquest sistema és el dipòsit, devolució i retorn (DRS, deposit return scheme). Amb més o menys intensitat i trajectòria, ja el tenen Alemanya, Països Baixos, Finlàndia, Suècia, Noruega, Dinamarca, Estònia, Lituània, Letònia, Croàcia, Romania i Irlanda.
Com que a l’Estat espanyol no s’ha assolit el nivell de recollida exigit per la Unió Europea, s’ha previst la implantació del DRS. S’anuncia per al novembre de 2026. Es preveu un dipòsit de deu cèntims d’euro per a ampolles de plàstic d’un sol ús, llaunes i alguns brics. Probablement, si no s’instal·len punts de retorn accessibles i generalitzats, deu cèntims serà un incentiu insuficient. En tot cas, se situa a la banda baixa dels imports aplicats als països que ja disposen del sistema.
Si anem més enllà dels envasos de begudes, el panorama general de la gestió de residus mostra també un decalatge respecte dels objectius europeus. La Unió Europea fixa fites exigents no només en reciclatge, sinó també en reducció efectiva de residus i en reutilització, però la seva aplicació és desigual. A Catalunya, amb una gestió mitjana encara inferior a la de la resta de l’Estat, ens trobem lluny dels nivells de reciclatge real que marquen els objectius comunitaris, i el pes de l’abocador continua essent massa elevat en comparació amb els països més avançats del nord d’Europa. La recollida de la fracció orgànica és encara molt irregular i sovint contaminada per altres materials, cosa que en limita la valorització per produir energia o servir d’adob. Paral·lelament, la reutilització d’envasos i materials continua sent marginal en relació amb el model predominant d’un sol ús i reciclatge posterior. Fins i tot en l’àmbit dels plàstics d’un sol ús i dels microplàstics, la regulació avança, però encara amb un desplegament parcial i amb efectes pràctics limitats; de vegades, més pròxim al màrqueting que no pas a l’efectivitat. En conjunt, més que un problema de consciència ambiental, el que persisteix és una transició incompleta cap a un model realment circular, en què evitar el residu i tancar els fluxos materials sigui l’eix central i no una aspiració a llarg termini.
L’educació ciutadana també és una assignatura pendent, i la capacitat sancionadora de l’administració, tant municipal com autonòmica, és una rara avis.
