La mare ens portava, al meu germà i a mi, al Turó Park. No era gaire lluny de casa, el número 29 de l’avinguda de Sarrià. Hi anàvem en aquell temps que abans en dèiem d’entretemps: la primavera i la tardor. Però sobretot hi anàvem a l’estiu. Al Turó Park s’hi estava fresc, el verd i els arbres d’ombra eren per tot arreu. Els germans ens sabíem tots els racons d’aquell paradís vegetal, amb els seus caminets per passejar o córrer en bicicleta els qui en tenien. També sabíem dels dies en què hi havia funcions de putxinel·lis: tardes glorioses d’una infantesa que ignorava encara com podia ser la maldat del món que nosaltres tan sols vèiem escenificada en les malifetes del dimoni que en virtut dels nens que les assenyalaven rebia un raig de pals. Lliçons morals per a educar en la bondat una mainada que ja ho érem, bons minyons, però per si de cas.
Quan l’any 2005 vaig anar per primera vegada a Londres, la filla, que llavors hi vivia, de seguida em va dur al parc que hi havia a la vora de casa seva. Els parterres encara eren plens de flors de primavera, i el verd de la gespa, sempre tendre per la pluja, em va enamorar. Londres és una ciutat plena de parcs. Hi ha els parcs famosos: el Hyde Park, el Hampstead Heath o el Regent’s Park. Però n’hi ha de totes mides a cada barri i tots estan molt ben cuidats. Mentre hi passejàvem o ens assèiem a llegir una estona en els bancs, jo recordava el ‘meu’ Turó Park, que tant s’hi assemblava.
En el segon viatge em vaig endur el llibre Aquell verd anglès, de Carles Pi Sunyer, que va exiliar-se a Anglaterra. Moltes de les impressions recollides en aquest llibre testimonial van ser escrites en la tranquil·litat dels parcs de Londres. Pi Sunyer va trobar en els parcs una certa serenor en el Londres anormal de la guerra que la història anomena Segona Guerra Mundial. El vigor d’aquell verd li donava força, la dolçor d’aquell verd li donava la placidesa, el capteniment necessari per resistir amb bon ànim l’estrès a què van estar sotmesos aquells exiliats com ell que ho havien donat tot en la seva vida pública abans i després de la Guerra Civil espanyola. En tant que perdedors de la contesa cruel i irracional, els havia desarrelat del seu lloc d’origen i ara es trobaven enmig d’una altra guerra cruel i irracional.
La semblança del jardí del Turó Park amb els jardins dels parcs anglesos que vaig visitar a Londres té fonament, ja que és un parc públic d’ús veïnal i ciutadà dissenyat segons l’estil naturalista de la jardineria anglesa, si bé es diu que és l’estètica noucentista la que va inspirar el seu autor: l’arquitecte, paisatgista i urbanista Nicolau Rubió i Tudurí, que l’any 1926 va publicar El problema de los espacios libres. Aquest any fa un segle.
Ara reeditat per l’Ajuntament de Barcelona amb motiu del XI Congrés Nacional d’Arquitectes, en aquest assaig de Nicolau Rubió i Tudurí podem rellegir una reflexió en profunditat sobre la densificació de les ciutats i la necessitat de preservar espais verds, indrets on respirar oxigen, però també aquella tranquil·litat de verd anglès invocada per Carles Pi Sunyer en el seu exili. Aquest llibre pren una gran actualitat en un moment en què es parla d’eixos verds, de naturalització urbana, de refugis climàtics a les ciutats.
Ho va ser des del primer dia, el Turó Park, un refugi climàtic de gran bellesa que en el transcurs dels anys cinquanta va educar, i de quina manera, la meva mirada sobre el paisatge, en aquest cas enmig de la ciutat, on deixar que l’ànima s’assereni en la contemplació de l’estanc ple de nenúfars que tant m’agradava… Qui sap si aquest estanc no va ser el meu primer contacte visual amb l’estètica japonesa que mai no ha deixat d’inspirar la meva obra, tan l’artística com la literària.
