A les primeries del segle XX, a l’extrem sud del Vallès Oriental, hi vivia la Marieta de Can Prats, la petita d’una família de nissaga molt antiga que va quedar òrfena de pare i mare traspassats a causa de la grip espanyola. Ella, menor d’edat, i la masia van quedar sota la tutela del germà gran, home de caràcter masclista que es vantava de ser el cacic de la rodalia. En acabar l’escola, la Marieta va manifestar al seu tutor el desig d’estudiar Filosofia i Lletres car era una noia apassionada per la lectura que veia en aquella carrera el camí cap a les seves il·lusions i prometia posar-hi tots els seus afanys. El tutor va ser taxatiu: “Aquests no són estudis per a una dona, com a màxim Magisteri!”.
La van matricular a l’Escola Normal de Barcelona i allí es va fer càrrec de quina podria ser la seva feina de cara el futur. A mesura que progressava en els estudis naixia en ella una vocació: ajudar els infants a créixer com a persones, no tan sols en coneixements sinó a formar-los per la vida; era una tasca apassionant. Amb algunes companyes d’escola va descobrir el valor de l’amistat que fins aleshores no s’havia endinsat al seu interior. Malgrat la relativa proximitat entre la Normal i la seva casa pairal de Can Prats vivia en una residència de noies, entre elles algunes companyes de la Normal, cosa que la obria a una socialització enriquidora.
A mitjan dels anys vint del segle passat la Marieta acabava els estudis; era mestra i major d’edat. A l’hora de l’assignació de places no va tenir cap problema, car va demanar la destinació més allunyada possible del seu tutor que no havia acomplert el desig del seu pare, manifestat en testament, de proporcionar-li els estudis que ella desitgés. La plaça que li va correspondre va ser a Espinavell, poble que va haver de localitzar en un atles de Catalunya i que estava situat al nord de la comarca del Ripollès pertanyent al municipi de Molló. A la biblioteca de l’Escola Normal no va trobar cap mena d’informació sobre aquell poble que, en lletra petita, veia situat a prop de la frontera francesa.
A l’estiu de 1926 al mas de Can Prats es va dedicar a preparar-se les seves pertinences i, molt curosament, el material escolar que havia adquirit a Barcelona. El seu germà gran i tutor li va donar els recursos econòmics justets per aquelles adquisicions, pel viatge i poca cosa més. A primera hora del matí l’acompanyà fins a Martorelles on pujaria al primer auto de línia. Devia ser als voltants del 15 de setembre. A Vic va canviar a l’auto que la dugué fins Ripoll on hi va haver de fer nit en una fonda perquè a Molló no hi havia auto de línia fins l’endemà. En arribar al poble cap del municipi a que pertanyia Espinavell va demanar a l’Ajuntament la manera per poder anar al poble de la seva destinació. El secretari li va assenyalar la casa del poble on li llogarien burro i guia per poder pujar a Espinavell, no hi havia carretera.
La van asseure de costat damunt de l’animal i li van ficar les maletes de cartró, una a cada alforja. Tot instal·lada en aquell mitjà de transport individual van enfilar per un caminet pedregós i costerut. Sort que a casa seva, a Can Prats estava acostumada a pujar en burro. Arribà a Espinavell una mica cruixida de l’esquena però contenta. El poble estava escalonat al pendent de la muntanya; hi destacava l’església de la Mare de Déu de les Neus d’origen romànic a redós de la qual sembla havia anat creixent el poble de carrers terrosos esquitxats de tifes de vaca pels quals la nova mestra acomboiada per en Cai, l’home que l’Ajuntament de Molló havia designat com a mena de delegat, caminava em direcció a la seva nova llar: la casa de la mestra, paret per paret amb l’escola que feia temps romania tancada però que, avisats de feia dies de la nova inquilina, una dona del poble havia netejat, arranjat i àdhuc hi havia deixat queviures per als primers dies. La Marieta ho va agrair al Cai i tot seguit va explorar tots els racons d’aquella petita i modesta residència que tant havia enyorat per estar lluny del seu tutor.
L’endemà al matí va endegar la seva activitat visitant les cases del poble que no arribaven a la trentena. Gairebé a totes només hi va trobar les mestresses i algun avi recolzat al pedrís de l’entrada. Les nenes feinejaven amb les mares i els nens eren a pasturar ramats o a tenir cura dels horts. A cada casa on hi havia criatures, mentre la convidaven galetes i vi bo, informava de que el curs començaria el proper primer d’octubre, així que hi esperava els seus fills. De bell antuvi ja es va trobar amb els primers problemes. Els nens els necessitaven per treballar amb llurs pares i les nenes per ajudar a les feines de la casa.
A la seva nova casa la Marieta, mentre preparava llibretes llapis i tot el material escolar que s’havia endut, rumiava què faria amb els alumnes que no es presentessin a l’escola. Estava en un poble aïllat a més d’una hora en burro de Molló on podria tractar el problema amb l’alcalde. A Espinavell no hi havia telèfon i el carter hi arribava cada dues o tres setmanes. De novembre a abril s’aplegaven a la vora del foc menjant torrades amb oli i se’n anaven d’hora a dormir. La resta de l’any, sobretot a l’estiu, sortien a prendre la fresca davant de casa fent-la petar amb els veïns fins que es feia fosc, la convivència era molt bona i, malgrat tot, a aquella gent se’ls veia feliç.
Arribà el primer dia de curs i de la vintena de nens i nenes que hi havien de ser tan sols s’hi van presentar sis, dues nenes i un nen. La mestra, d’entrada, els va explicar un conte que els va deixar embadalits. Després els parlà de la importància d’anar a l’escola, aprendrien coses, podrien llegir contes com el que els havia explicat i entre ells es farien més amics. Els va repartit llapis de colors i els va convidar a dibuixar el que volguessin. A la tarda la Marieta va anar a totes i cada una de les cases que tenien fills en edat escolar per recordar als pares que tenien l’obligació de deixar anar llurs fills a escola. Als que s’hi van resistir els va amenaçar amb denunciar-los a la Guàrdia Civil que passava pel poble un cop a la setmana. Només hi va trobar les nenes, els nens estaven pasturant el bestiar pels afores. Es va posar tan seriosa que va poder endur-se les nenes que faltaven a l’escola. A les cases dels nens que no hi havien anat els va recordar que l’amenaça de denunciar-los a la Guàrdia Civil anava seriosament. Entre les amenaces i les veus que van córrer de que la canalla s’ho passava molt bé a l’escola, l’endemà tots els nens en edat escolar feien cap a estudi. Aquest bon funcionament va durar per sempre més i la gent del poble estava tan contenta amb la mestra que cada dia li portaven a casa tota mena de menges i regals.
A Espinavell hi havia una noia de vint anys, la Palmira, que havia conegut un noi a la festa major de Molló i s’havien enamorat. Aquell noi, però, era de molt lluny, d’un poble que es deia Balenyà, a prop de Vic. Ella sabia de lletra però era incapaç d’escriure-li una carta com cal. Era una mica tímida però va fer el cor fort i un migdia, quan els nens havien sortit d’escola, va anar a trobar la Marieta per demanar-li si li podria escriure una carta per al seu promès. La mestra li va dir que aquella tarda mateix anés a casa seva i entre totes dues escriurien la carta. La Palmira hi va arribar ben d’hora amb paper de carta, sobre, segell i llapis que havia comprat feia uns quants dies a Molló. Es van asseure de costat a la taula on treballava i menjava la Marieta i aquesta li va preguntar a la Palmira quines coses li voli dir al seu promès. Abaixant el cap avergonyida li va confessar que a distància gosaria dir-li que des del dia que havien ballat i sortit a passejar durant la festa major de Molló l’estimava, que pensava en ell dia i nit; també li volia explicar com era el poble i els seus voltants… Mentre la noia parlava la mestra anava escrivint en un paper que al final li va lliurar perquè copiés el text amb la seva lletra. “Oh! que bonic, moltes gràcies senyoreta Marieta!”. Li va donar un petó i va sortir corrent amb el paper escrit arrapat al seu pit.
A Balenyà, un bon dia, l’Esteve de Can Merlot va rebre el carter que li va lliurar una carta en la que al dors hi havia el nom de la Palmira i la seva adreça; se la va amagar a la faixa i se’n va anar a la pallissa a llegir-la. No podia creure el que veia: “Estimat Esteve…”. seguien unes frases amb unes paraules tan boniques i dolces que no sabia si el cor se li encongia o li explotava. Ell, però, no sabia escriure d’aquella manera, com s’ho faria per contestar-la adequadament? Va pensar en el seu amic Jep que treballava de factor a l’estació de Balenyà i que en les hores mortes entre tren i tren escrivia coses que alguna vegada li havia deixat llegir i ho trobava tan excel·lent o millor que els textos d’aquells llibres encartonats de quan anava a estudi. Aquell vespre, en acabar la feina, se’n va anar cap a l’estació que al frontal s’hi llegia damunt d’unes rajoletes blanques “Balenyà. Seva. Tona. Taradell”. En aquells moments en Jep estava dret al llindar de l’andana brandant una bandera vermella plegada mentre passava un tren directe en direcció nord. Va veure l’Esteve que amb els ulls ben oberts l’esperava bo i dret a la porta del seu despatx. El va fer passar i li va dir: “Ara no passarà cap tren fins d’aquí a dues hores, però haig d’enviar un telègraf avisant que ja ha passat el 3427”. Un cop conclosa aquesta obligació li va dir a l’Esteve que estava a la seva disposició. Es tenien molta confiança i aquest li va mostrar la carta que havia rebut de la Palmira. En Jep ja estava al cas i, despès de llegir-la, li va dir: “És una carta molt bonica”. L’Esteve va assentir però li va mostrar la seva preocupació i li demanà: “Tu que en saps tant, em podries ajudar a escriure una resposta que estigui a l’alçada?”. “Som-hi!”, li va dir en Jep i es posà a dictar-li un text. A l’Esteve li tremolava el pols i es va dir que a casa amb calma procuraria reescriure-la amb bona lletra. Així ho va fer i l’endemà la va ficar al bústia de correus que hi havia a la plaça.
La Palmira i l’Esteve van estar creuant-se cartes, que els respectius “negres” els escrivien o dictaven, durant gairebé un any. El correu entre Espinavell i Balenyà trigava gairebé un mes cada vegada.
A la segona carta, la Palmira li va explicar, amb redacció de la Marieta, que corrien rumors de que al Coll d’Ares, una mica més amunt de Molló, si havien vist moviments de gent armada, era el mes de novembre de 1926 i després es va saber que el coronel Francesc Macià havia preparat la invasió de Catalunya per dos punts un dels quals era el Coll d’Ares. El pla fou avortat per la gendarmeria francesa que va detenir Francesc Macià. Foren els coneguts com a Fets de Prats de Molló.
Un bon dia a la Marieta se li va acudir escriure la carta de la Palmira en vers, alguns dels quals deien”…estic tan enamorada de tu/ que tan sols veure les teves cartes/ embogeixo./ Per mi ets la llum que m’aclareix la foscor,/ que em fa volar en somnis./ Esteve meu…”. En rebre aquesta carta l’Esteve va córrer a ensenyar-li al Jep que en llegir el poema va sospirar i mirant-se de reüll el seu amic li va dir: “Esteve, aquí hi ha gat amagat. Vols dir que aquestes cartes les escriu la teva promesa? Em sembla que tots plegats ens estem enganyant”. Li va dictar una carta per la Palmira, tot manifestant-li el dubte. En arribar la carta a Espinavell la Palmira va córrer cap a la Marieta cridant: “Em sembla que ens han descobert!”. Ella va assentir. “Haurem d’aclarir les coses dient la veritat”. Així ho van fer.
En Jep va respirar amb un aire de d’íntima satisfacció. Volia conèixer aquella noia que escrivia tan meravellosament. Ell mateix li va enviar una carta a la Palmira, demanant-li l’adreça de la seva “negra”. En rebre-la, en Jep es va assabentar de que l’escriptora oculta era la mestra del poble i es deia Marieta. Li va escriure proposant-li de trobar-se en algun lloc a mig camí entre Espinavell i Balenyà. A la Marieta també li feia il·lusió conèixer aquell noi que per la manera d’escriure havia de ser una bona persona. Després d’un intercanvi de cartes van quedar en trobar-se davant la portalada del monestir de Ripoll un dia i hora que anava bé a tots dos. “Tu ets la marieta”. “I tu en Jep”. Es van mirar amb un somriure còmplice. No era un amor a primera vista, venia de molt temps volant amb paraules que esborren distàncies.
