Descobrint a una cèl·lula clandestina durant la Dictadura

L’investigador senyala que els sis detinguts tenien en un tret en comú “… tots ells havien passat pels centres de detenció franquista en acabar la Guerra Civil, dels que havien acabat d’eixir en situació de llibertat provisional en dates recents, a l’empar dels diversos marcs legals aprovats a partir de l’any 1941 o, en tot cas, havien patit prèviament les conseqüències de la repressió franquista.”

Aquest detall és, especialment, significatiu perquè ells visqueren la Guerra Civil i coneixien la realitat dels primers anys del franquisme. Malgrat aquesta circumstància decidiren continuar a la resistència. El treball dibuixa aspectes documentals que avalen les conclusions de l’autor sobre el grup i té una part molt interessant perquè recopila un perfil clar dels sis homes. Tot plegat ajuda a entendre en el seu context als protagonistes d’aquest estudi. Escrivà apunta que, probablement Leocadio Soro tenia un paper principal perquè havia sigut alcalde d’Alberic i candidat del PSOE a les Corts.

Troballes

L’autor, en el marc d’aquest treball, deixa dades força interessants. Entre d’altres, posa de manifest que no és del tot veritat que el PSOE trencara de cop la seua activitat després de la Guerra Civil. “… no és totalment cert que el PSOE, després de l’acabament del conflicte militar a finals del. mes de març de 1939, quedara totalment inoperatiu com a grup organitzat d’oposició al nou règim que havia pres el poder de l’Estat”.

En aquest sentit, certifica que els grups clandestins organitzats com el del seu estudi “posen de manifest que aquestes activitats organitzades continuen durant uns anys després, certament de manera ,extremadament, limitada i amb molta menys intensitat.”

Famílies estructurades i un vincle amb la música

També al·ludeix a la implicació dels membres de la cèl·lula en les activitats polítiques locals abans de la guerra i al fet que l’edat mitjana des membres superava els quaranta anys. En opinió de l’autor, no és un tret habitual “… amb fills a càrrec seu, que tenien darrere d’ells una llarga història de militància política socialista prou anterior a l’esclat del conflicte armat l’any 1936, llevat del cas de Joaquin Pascual que provenia del camp del republicanisme esquerrà no socialista.”

Un dels tres més cridaners d’aquest treball ha estat el vincle que tenien els clandestins amb la música. Així ho explica Escrivà “…en el cas de la major part d’ells (Antonio Inglés, Antonio Pla, Enrique García i Miguel Sales), foren persones que compartiren una gran afició per la música”. Està clar que les bandes de música en aquella època eren accessibles a les classes populars i es configuraven en un espai on fer créixer la cultura dels pobles tan arrelada als valencians.

Més investigació

Escrivà tracta dos aspectes importants com la falta d’investigacions sobre aquesta matèria per poder lligar caps i establir patrons. I també fa referència a les dificultats per fer la recerca. “… l’autor s’ha trobat no sols amb el lògic oblit que el pas del temps provoca en tota acció històrica humana sinó inclús, en alguns casos puntuals, amb la inicial i lògica desconfiança inicial davant la tasca investigadora”.

Naturalment, com passa a moltes famílies castigades pel franquisme pesa el silenci malgrat el pas del temps. Així ho certifica, Escrivà. “No és aliena a aquesta circumstància la dificultat i el dolor que aquestes situacions provocaren al si de moltes famílies, la qual cosa les va forçar en molts casos a acordar (explícitament o implícitament) un “pacte de silenci”.

Dignitat i coherència

L’autor del treball conclou que la cèl·lula clandestina és una prova de l’esforç del partit socialista per intentar sobreviure a la repressió del règim feixista. “La prova de coherència i convicció ideològica d’aquests sis concrets ciutadans que decidiren “plantar-li cara” al règim dictatorial, malgrat totes les adversitats i risc que això comportava, és digna de ser recordada i eixe és el modest objectiu d’aquestes notes”.