Meravellar-se per alguna cosa vol dir quedar colpit d’admiració per la seva bellesa, grandesa o excepcionalitat. Segons Joan Coromines, les primeres fonts escrites en català d’aquest mot les trobem al segle XIII en el Llibre de meravelles de Ramon Llull i en les Vides de Sants Rosselloneses. La paraula prové del llatí mirari, que vol dir admirar-se, contemplar amb sorpresa. Va introduir-se al llatí vulgar com a mirabilis, i després evolucionà a mirabiliare.
Quan passem pel davant d’un grup de top-mantes que exposen mercaderies sobre el llosat d’un passeig, o quan ens trobem amb una colla de vianants a l’altra banda del carrer esperant que el semàfor es posi verd per travessar, podem quedar-nos tan sols amb aquesta visió primària, com si aquelles figures i entorns fossin només el decorat de la nostra existència, o podem anar més enllà de la realitat corpòria que ens transmeten les imatges, i apercebre també les persones i les vides que hi ha al darrere.
La realitat, la real realitat, no és, ni de bon tros, només física. Podem limitar-nos a veure-la passar, sense fixar-nos-hi, sense pensar-la, però si volem accedir-hi d’una manera més completa, hem de mirar-la i considerar-la, contemplar-la i meravellar-nos-en.
Tots posseïm la capacitat de penetrar la realitat d’aquesta manera, si més no en alguns moments d’estranya lucidesa, i fins i tot amb certa prolixitat durant l’edat madura. Ara bé, una cosa és contemplar el món i la vida i arribar a discernir les realitats importants i profundes que contenen, i una altra és poder expressar aquestes realitats amb paraules i imatges. És un fet comprovat que no tots tenim la predisposició i l’habilitat per fer-ho. Els escriptors, sí. Sortosament, ells són capaços de plasmar en paraules aquestes realitats fonamentals que glateixen dins del món que ens envolta i que se’ns fan tan difícils d’explicar a la resta dels mortals. De la realitat observada, els escriptors de debò en destil·len l’existència humana i ens la ressenyen en poemes, drames, comèdies i històries. Per això la bona literatura és universal i atemporal.
Els literats ens diuen coses que mai no veurem amb els ulls, però que contenen l’univers de la vida: veritats que intuíem, realitats que ignoràvem o fenòmens ínfims la significació dels quals no havíem arribat a albirar. Entrellucar aquestes realitats universals i esclaridores en les paraules d’un protagonista, en la caracterització d’un paisatge o en la descripció d’un moviment interior d’un personatge, és un dels gaudis més sublims de la lectura. Proust ho va expressar d’una manera rotunda: en una hora, una novel·la desencadena en nosaltres «totes les dites i desventures possibles, d’aquelles que en la vida trigaríem molts anys a conèixer unes quantes».
Els escriptors posen mots a la realitat que han calat en contemplar el món i meravellar-se’n, i amb aquestes paraules tradueixen aquesta part invisible de la realitat i ens la fan accessible i entenedora. Per a ells, compondre un text, per més insignificant que ens sembli, no és un fet banal. Ben mirat, no són banals pràcticament cap de les paraules que escriuen. Totes tenen suc i bruc, fins i tot les que deixen d’escriure, perquè, tal com en una partitura els silencis són igualment música, les el·lipsis en el relat d’una història també diuen coses.
L’escriptura té la virtut de transfigurar les realitats senzilles i universals expressant-les en una frase o en una paraula màgica que ens les insinua o, directament, ens les desvetlla. Els poetes arriben fins i tot a sublimar-les. I, així, la paraula escrita esdevé revelació.
No és fàcil estar en contacte amb la nostra veu interior. És un mal del món modern que s’ha fet crònic. El context i el tipus de vida que duem no acompanyen, però sentir aquesta veu és imprescindible per connectar-se amb l’existència, i les estones de lectura són moments en què podem parar atenció a aquest rum-rum interior i trobar-nos amb nosaltres mateixos.
Els llibres són un reservori d’experiències de vida, de saber i de memòria. Ens expliquen la terra que trepitgem, contenen —escrivia el papa Francesc en una carta sobre el paper de la lectura en la formació— «la meravellosa diversitat de l’ésser humà i la pluralitat diacrònica i sincrònica de cultures i sabers». Amb una naturalitat formidable, gairebé prodigiosa, la lectura posa en marxa un joc imprevisible de troballes i redescobriments de petites o grans perles de coneixement, de realitats i de percepcions que dúiem a dins, però que ignoràvem o havíem oblidat, i que són allà sospirant a ser copsades o copsades de nou des d’una altra perspectiva.
Però no penséssim la lectura com un temps d’introspecció psicoanalítica, desagradosa, com picar pedra en una mina obscura. Ans al contrari, la lectura resulta habitualment un moment de discerniment relaxat, festiu, podríem dir-ne, una estona d’esbargiment on la contemplació de l’existència que se’ns mostra en paraules encén la nostra interioritat, activa l’enteniment i dona ales a la creació. La paraula escrita no és sols un instrument per descriure la realitat, sinó una força viva capaç de transformar-la.
El maragallià elogi de la paraula —«la paraula escrita és acció»— ressona amb tota la seva irrefutable raó. La literatura genera vida i empeny a l’acció. Cada llibre és com un acumulador carregat d’energia espiritual que alimenta el lector, deia Stefan Zweig, un dipòsit inesgotable de coneixement. La capacitat dels llibres per articular la nostra vida, expandir l’ànima i construir el món és incommensurable.
