Durant més de dos mil anys hem explicat la història de la filosofia com si Plató hagués derrotat els sofistes. Els primers manuals ens ensenyen que els sofistes eren mestres de la retòrica, especialistes en l’art de persuadir, capaços de defensar una idea i la contrària amb la mateixa habilitat. Plató, en canvi, representava la recerca de la veritat. Per a ell, la política només podia ser justa si era guiada per persones que haguessin dedicat la seva vida a estudiar, a pensar i a aproximar-se tant com fos possible a una veritat que existia més enllà de les opinions.
Durant segles hem assumit que aquella batalla intel·lectual la va guanyar Plató. Al cap i a la fi, és la seva obra la que ha travessat els segles i és la seva concepció del coneixement la que ha inspirat universitats, sistemes judicials, institucions científiques i bona part del pensament occidental. Però hi ha una pregunta incòmoda que cada vegada em ronda més pel cap: i si Plató només hagués guanyat als llibres? I si, en canvi, fossin els sofistes els qui haguessin acabat imposant la seva manera d’entendre el món?
Només cal observar el funcionament de les nostres societats. Vivim en una època en què controlar el relat és, probablement, l’actiu més valuós que pot tenir un líder polític, una empresa, una institució o fins i tot una persona. Les eleccions no es decideixen únicament pels programes electorals, sinó per la capacitat de construir un marc mental favorable, les empreses no venen només productes; venen històries, propòsits i identitats i les xarxes socials no premien qui aporta més coneixement, sinó qui aconsegueix captar més atenció. En aquest context, sovint no triomfa qui té més raó, sinó qui explica millor la seva versió dels fets.
El segle XX ens ofereix exemples tan brillants com inquietants del poder del relat. Winston Churchill va entendre que, davant la barbàrie nazi, no n’hi havia prou amb tenir un exèrcit; calia construir un discurs capaç de sostenir la moral d’un país sencer. Els seus discursos continuen sent una mostra extraordinària de com la paraula pot mobilitzar una societat al servei de la llibertat. A l’altra banda, Adolf Hitler i Joseph Goebbels van demostrar que la mateixa eina podia posar-se al servei de la manipulació, l’odi i la destrucció. La lliçó és clara: el relat no és bo ni dolent per si mateix. És una eina. La diferència no la marca la seva eficàcia, sinó els principis que la sostenen.
Avui les eines han canviat, però la lògica continua sent la mateixa. Donald Trump ha convertit la comunicació permanent en una eina política de primer ordre; altres líders, de qualsevol ideologia, també competeixen per definir el marc mental abans que per discutir les dades. El debat públic ja no consisteix tant a demostrar què és cert com a decidir de què parlarem i des de quin punt de vista ho farem.
Seria un error, però, concloure que això converteix el sofisme en una doctrina necessàriament negativa. Controlar el relat no és dolent en si mateix. Qualsevol bona idea necessita ser explicada per poder transformar la realitat: una empresa innovadora necessita comunicar-se, un investigador necessita divulgar els seus descobriments o un projecte polític necessita convèncer per poder governar. El relat és una eina imprescindible, el problema apareix quan el relat deixa de ser el vehicle de la veritat per convertir-se en el seu substitut. Quan l’objectiu deixa de ser explicar millor la realitat i passa a ser construir-ne una de nova, encara que els fets no l’acompanyin.
Això no significa, però, que Plató hagi desaparegut. Continua viu cada vegada que un científic investiga per demostrar una hipòtesi prèvia, cada vegada que un jutge intenta aplicar la llei sense deixar-se portar pels prejudicis, cada vegada que un historiador contrasta fonts abans d’arribar a una conclusió o cada vegada que un metge pren una decisió basada en l’evidència. La recerca honesta de la veritat continua existint i continua sent, probablement, un dels motors més poderosos del progrés humà. La ciència, la medicina, el dret o la investigació no podrien existir sense aquesta actitud profundament platònica que consisteix a acceptar que la realitat és la que és, encara que contradigui les nostres conviccions.
La paradoxa és que aquesta actitud sembla cada vegada més absent de l’espai públic. El sociòleg Zygmunt Bauman descrivia la nostra època com una modernitat líquida, un món on les estructures sòlides es dissolen, les identitats es transformen constantment i les certeses duren molt poc. En una realitat així, també la veritat es torna fràgil. Les opinions canvien a la velocitat dels algoritmes, les conviccions duren el que dura una tendència i el debat públic acaba funcionant més per impactes emocionals que no pas per arguments contrastats. En aquest escenari, els sofistes hi juguen amb avantatge. Quan tot és líquid, el relat pesa més que els fets.
Potser, precisament per això, convé tornar a llegir Nietzsche. No tant per buscar-hi respostes, sinó perquè ens obliga a assumir la responsabilitat de construir els nostres propis valors. Enmig d’una realitat canviant, on cada dia apareix un nou relat disposat a reclamar la nostra adhesió, el veritable exercici de llibertat consisteix a disposar d’uns principis prou sòlids per no haver-los de reinventar cada matí. No perquè existeixi una veritat absoluta que ningú no pugui discutir, sinó perquè sense una arquitectura moral pròpia acabem convertint-nos en simples espectadors del relat dominant.
Potser, al final, Plató no va perdre perquè els sofistes fossin més intel·ligents, potser ho va fer perquè va confiar en que la veritat tenia prou força per defensar-se tota sola, i pensó que el segle XXI sembla demostrar just el contrari: la veritat, sense un relat capaç de fer-la arribar a les persones, té cada vegada menys possibilitats de ser escoltada. Els sofistes clarament han guanyat la batalla de la comunicación, la qüestió és si nosaltres estem disposats a acceptar que també guanyin la batalla de la veritat. Una batalla per la que em costa decantar-me i jugar-m’hi un König perque el cor em diu una cosa i el cap una altra.
