Pocs dies enrere, Borja de Riquer publicava al diari La Vanguardia un article titulat “La vella Espanya no vol canviar”. L’article feia referència a la posició política que sostenia l’historiador Pere Bosch Gimpera, el 1937 en plena Guerra Civil, sobre la necessitat de modificar substancialment la idea predominant de l’Espanya de matriu castellana –monolítica i absorbent- per una altra que acceptés l’existència d’un conjunt de pobles d’identitats diferents. No cal dir que la recomanació de Bosch Gimpera no va tenir cap ressò. Al contrari, al cap de dos anys, el feixisme del general Franco i companys falangistes portà fins al paroxisme la concepció uniforme d’Espanya.
No són pocs els qui van suposar que la concepció monolítica de l’Estat es començava a trencar amb la implantació del règim autonòmic, consagrat per la Constitución Española de 1978, que havia de resoldre l’inveterat i molest problema de Catalunya. Sí que és veritat que en aquell moment, sobretot entre els historiadors catalans i alguns de castellans es començà a debatre sobre una concepció d’Espanya com a nació de nacions. Un plantejament progressista que els polítics de l’època van olímpicament marginar. Si aquesta proposta hagués prosperat, hauria pogut donar pas a una modificació radical del concepte d’Espanya, i qui sap si a una estructuració racional de l’Estat.
No va ser així i, en conseqüència, l’Estat de les Autonomies, amb trenta i tants anys d’implantació, ha quedat desbordat i s’ha tornat inservible. I, per descomptat, no ha satisfet les aspiracions de la nació catalana, nació que com a tal no podia acontentar-se amb la tàctica del “peix al cove” per anar desenvolupant el seu autogovern. Tant la dreta com l’esquerra espanyoles han cregut sempre, equivocadament, que la concessió de miquetes de poder seria suficient per contenir la reivindicació dels nacionalistes catalans. Una reivindicació que en els últims cinc anys ha esclatat en forma de projecte de sobirania, que ha agafat per sorpresa els capitostos de la política espanyola. Gairebé sense excepcions, aquests polítics han prioritzat la dominació, la imposició o el tracte de superior a inferior, a les actituds negociadores indispensables per a trobar fórmules d’encaix satisfactòries de Catalunya dins l’Estat espanyol. A més, els seus partits de govern, durant aquests anys de democràcia, mai no han volgut tractar a Catalunya com una nació.
Ara, en aquests últims dies i en plena efervescència de l’acció política dels partits –vells i nous- per situar-se a dalt de tot del poder, han admès en teoria que Espanya és un país plural, sense especificar gens que entenen per pluralitat. I tant Mariano Rajoy com Pedro Sánchez han predicat que cal abordar un projecte comú de cara al futur. Tanmateix, tampoc ara, amb l’excepció de Podemos, cap altre partit polític no ha fet referència a la pluralitat de nacions a Espanya.
Si s’arribés a admetre algun dia que, efectivament, a Espanya existeixen nacions que són vives i que cal respectar com a font de vitalitat i dinamisme de l’Estat, aquestes nacions es podrien sumar a un projecte comú. Però si no s’estructura l’Estat en funció de les nacions que conté, no hi pot haver autèntic projecte comú. I com que previsiblement no hi haurà tal estructuració perquè –com ha escrit Borja de Riquer- “la vella Espanya no vol canviar”, la renovada Catalunya ja s’ha situat en una altra òrbita: la de la consecució d’un estat propi que li preservi la persistència de la nació anys enllà.
La Catalunya que defensa la identitat innegociable de la seva nació, tampoc no vol caure en la ingènua trampa d’una eventual temptativa de construir a Espanya un Estat federal. Desconfia de les promeses d’un federalisme que, segons els seus promotors, ja està a tocar. Perquè aquí una organització federal amanida per la mentalitat uniformitzadora de populars i socialistes esdevindria probablement una segona edició del “café para todos”.
