El diumenge crucial, el passat dia 10, i una vegada en Mas havia anunciat el seu “pas al costat”, en Ramon Cotarelo en parlava a “El Món”, i entre altres coses parlava de “l’evident incompetència dels polítics espanyols, que sumats tots ells no donen un Mas”. El reconeixement que feia aquest bon amic de Catalunya, de l’habilitat política d’Artur Mas, l’han compartit aquests dies molts comentaristes tant a Catalunya com a l’estranger. A Madrid (confirmant la sentència de Cotarelo) tot el medíocre personal polític encara no s’ha refet d’haver-se quedat sense l’adversari en el que havien personificat tot el moviment independentista, i d’haver de comprovar que la marxa d’en Mas no els hi serveix de res, perquè els catalans tossuts que tossuts volen seguir endavant amb aquest munt “d’il·legalitats” que s’han entestat a fer reals.
Jo, com molts, era dels que no veia cap altra solució que noves eleccions, però també era dels que no ho veia tan negre com tantes veus de Cassandra volien fer suposar. Però això ja és aigua passada i no cal parlar-ne més. Aquí, però, enlloc d’un article mínimament estructurat com procuro fer els meus, faré només un comentari una mica anàrquic dels punts que m’han vingut primer al cap en els primers moments després de la campanada.
El primer: un dia o altre (potser trigarà) se sabrà quines pressions hagi pogut rebre en Mas de part de la seva pròpia gent (potser preocupada pel futur del partit) que l’han portat a fer aquest pas. Sigui com sigui, però, l’ha dut a terme imposant ell les condicions imprescindibles per fer-lo, i obtenint de passada un nou i gran respecte, com deia abans, tant a dins com a fora.
El segon punt: la CUP ha firmat per escrit el seu compromís de governabilitat per tota la legislatura. Ho sento però no les tinc totes. De la Sra. Gabriel i el seu “Endavant/Enrere” no me’n refio ni un pèl. Espero i confio equivocar-me i no ens trobem que on han dit nyip no diguin després nyap. Els fonamentalistes cupaires han aconseguit treure en Mas de la presidència. Tant de bo que això no li surti molt car a la nostra terra.
I posant-nos ara a ser positius, de la nova situació (que no deixa de ser millor que la que molts ens havíem temut; sempre, repeteixo, si la CUP compleix la seva paraula) se’n poden treure realment (acceptant el canvi d’escenari) algunes conseqüències més o menys inesperades.
La primera: Artur Mas ha dit que es considera ara deslligat de la seva prometença de no tornar a presentar-se a unes eleccions. I segons com vagi tot, i donades les seves excepcionals dots polítiques, és possible que els que ara presumeixen d’haver-lo “enviat a les papereres de la història” hagin motivat precisament que en Mas torni amb tots els honors a primera línia de la política catalana. No volien caldo i potser se n’hauran de beure tres tasses. Tot això dit sense voler desmerèixer la possibilitat que en Puigdemont ho faci tant bé que sigui ell després el primer president de la república catalana. Tot és possible i en el seu dia ja ho decidirà el poble.
La segona: en Mas, a part de poder-se concentrar més en la refundació de CDC (d’això ja en parlaré un altre dia) queda lliure per a poder encarregar-se d’una tasca que ell pot fer millor que cap altre polític català: la d’un possible representant extraordinari i plenipotenciari de la Generalitat quan i on calgui (p.e. davant de l’ONU, de la UE, de caps d’estat i de govern estrangers, etc.). És un paper lluny de tots els partidismes, i pel que l’ex-president reuneix totes les condicions.
La tercera ja prou coneguda: Catalunya té immediatament un govern fort i que anirà per feina, mentre a Madrid encara uns i altres van desfullant la margarida de qui se’ls estima i qui no.
La quarta. Colauites i podemites s’han quedat amb un pam de nas, i tots emmurriats es troben que les seves il·lusions de passar al davant de JxS s’han fos com la neu pel juliol. Al Sr. Pablo Iglesias totes les seves promeses de referèndums per Catalunya no li hauran servit de gran cosa, ni a Catalunya ni a Madrid. Ara, però, segur que li serà més fácil de desdir-se’n aviat i mirar d’esgarrapar una coalició amb el PSOE, que hauria d’incloure (per vodevilesc que sembli) els de Siudadanus, perquè el suport dels catalans se’l pot pintar a l’oli.
La cinquena: alguns s’han preguntat sorpresos per què en Mas ha triat precisament en Puigdemont amb el que ningú no comptava. Sembla que el discurs d’investidura del nou president ha esvaït tots els dubtes que pogués tenir algú sobre la seva capacitat, i ha demostrat una vegada més la gran qualitat humana i política d’en Mas en triar la que ell ha cregut la millor persona pel càrrec, per la comesa, i per aquest moment precís, una persona que ja des del primer dia s’ha sabut guanyar la confiança i la simpatia de tots els que volen la desconnexió de l’Espanya una, no gaire gran i molt relativament lliure. I no cal dir que s’ha guanyat a fons l’enemistat de Madrid que no volia Mas (el caldo) i ara s’ha d’empassar en Puigdemont (tres tasses). Els atacs contra ell seran ara tan furibunds com els anteriors contra en Mas, i li caldran tots els suports possibles.
I per això, permeteu-me que m’afegeixi a tots els que aquests dies han dit i escrit que el que passi aquests mesos vinents no depèn sols dels polítics sinó de tots i cadascú de nosaltres, de la nostra capacitat de sortir al carrer si cal, pacíficament com sempre, però amb la tossuda decisió de fer costat al nostre govern i de donar-li el suport més decidit contra tots els atacs directes o subrepticis, nets o bruts (principalment bruts) amb els que la política espanyola vulgui aturar, desprestigiar o castigar els polítics que el poble català ha elegit i que són els únics dels que es veu legítimament representat.
La campanada inesperada ha tornat a posar-ho tot a lloc i preparat de cara al “Adeu Espanya”. Tots, els catalans de dins i de fora, els catalans vells i joves, els catalans de sempre i els nouvinguts: siguem tossuts a defensar l’empresa de governar-nos nosaltres sense estar sotmesos a les arbitrarietats alienes. Tan amics i tan solidaris amb Espanya com ens permetin. Però, des de fora.
Gràcies, President Mas! Endavant, President Puigdemont!
