Ens ha deixat una gran artista. Una dona que amb el pinzell a la mà copsava i pintava unes figures alades, etèries, envoltades d’ombres que et commovien.
Montserrat Gudiol era per mi la puresa que reflectia en les seves pintures, amb rostres perfectament delineats, amb unes mans ratllant la perfecció, amb unes figures que et captivaven.
Sempre m’han commogut les figures que em miren des d’un quadre i m’ensenyen el dolor, l’alegria, la serenitat d’uns rostres reals. A l’església del Monestir de Montserrat hi ha una pintura de grans proporcions de St. Benet de l’any 1980 que impressiona. L’autora és Montserrat Gudiol. De tons foscos destaca el rostre i les mans, mentre has d’endevinar un cos amagat entre les ombres que l’envolta.
No entenc les pintures que has d’endevinar el que representen. Les de Gudiol són clares, diàfanes i veus en elles l’home derrotat, la noia gentil, el pallasso que et commou. Als 82 anys d’edat i el dia de Nadal ens ha deixat una artista incomparable. Dones que pinten retrats n’hi han poques, mentre alguns homes són els que omplen galeries d’art o museus.
Filla de l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol, als tres anys ja manejava els pinzells i influïda per les èpoques Rosa i Blava de Picasso, va ésser amb tot el mereixement la primera dona que va ingressar a l’Acadèmia de Belles Arts de sant Jordi. L’any 1998 va rebre el Premi sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya.
Les seves obres es troben a molts museus del món. La bellesa , la fascinació i l’encant era el que desprenien els seus retrats; i la seva personalitat captivava. Etèries són unes pintures que no deixen indiferent. Nits llargues a la Sagrada Família, amb Josep Mª Subirats, mentre planejaven un viatge a Grècia i a Egipte, bressol de l’art i la cultura.
Mare de sis fills, divorciada l’any 1975, va portar endavant una família nombrosa. Montserrat Gudiol ens ha deixat però les seves pintures ens acompanyaran, en fruirem i en els rostres, que semblen acaronar-nos, hi trobarem l’empremta d’una gran artista.
