M’agrada. M’agrada molt. M’agrada fins a la joia i el somriure, em sorprèn, ho trobo bell i ferm. Em meravella la inventiva renovada de les mil i una formes que sabem trobar per tal d’expressar amb fantasia la nostra afirmació nacional. Volen aldarulls com a pretext per desencadenar la seva brutalitat. Ens volen dictar l’escenari on uns pocs rebels actuïn de manera violenta i es troben amb més i més poemes d”’un poble que estima i avança donant-se les mans”. Ens agrada l’estètica, el moment sensorial de la plenitud que és la bellesa, ens agrada molt, hi estem immersos, però no ens ofega pas com pensava el sorrut Miguel d’Unamuno quan deia a Joan Maragall “sois unos ninos, levantinos. Os ahoga la estètica”. No ens ofega res. La bellesa sensible acompanya la lucidesa de la comprensió i la rectitud i fortalesa de la voluntat. Nosaltres som complets, no pas superficials. No s’equivoqui pas ningú.
Llaços grocs, creus grogues. Són senyals. Un senyal, un signe és alguna cosa que està per alguna cosa. Els llaços grocs, les creus grogues són senyals de la nostra afirmació nacional. Les creus porten inscrits mots com respecte, llibertat, justícia, democràcia, lleialtat… són les coses que tenen mortes els que ens tracten amb bestialitat, el que ha estat aniquilat en el tracte que hem rebut.
El pitjor que ara ens podria passar és quedar presoners d’una contaminació del pitjor masclisme ibèric, per la qual arribaríem a creure totes aquestes maneres d’afirmar corresponen a caràcters febles, ànims poc lluitadors, comoditats poc bel·licoses, sensibilitats malaltisses, temperaments apocats: en definitiva, pròpies de gent covarda. Els homes són forts quan pensen bé i estimen fort; les bèsties, quan envesteixen. Convé reaccionar a tota aquesta cantarella insidiosa amb una gran fredor de cap, serenor d’ànim i autoconsciència ferma del propi valer sense vergonyes de cap mena. La dignitat de la nostra afirmació ens la sabem nosaltres; si l’expressem des de formes belles és fruit de la nostra plenitud, de la nostra riquesa espiritual, de la nostra joia i no pas ni de la nostra misèria ni de la nostra poquesa. No necessitem fer servir el vocabulari de la lluita perquè sentim que ens cal ajuntar bellesa i afirmació com una penyora d’alliberament al servei de les realitats i els ideals que ens podem fer portar una vida plena de fraternitat i de dignitat nacional. Tot és penyora d’alliberament, anhel d’afirmació i fruïció anticipada de la bellesa del nostre conviure. Ens sobren els botxins. Nosaltres ja estem bé amb nosaltres mateixos.
[Subscriviu-vos al canal de Telegram d’El Matí: t.me/elmatidigital]
