Fa un parell de caps de setmana vaig anar de viatge amb la meva família. Ens trobàvem en un mercat d’aquests que estan de moda, amb una zona central on seure i diversos foodtrucks perquè cadascú pugui triar què li ve més de gust menjar. El país on érem té poca importància, perquè el que ens hi vam trobar –i el que em va inspirar a escriure aquest article–, és un fenomen comú que, si no vaig errada, es pot trobar gairebé a qualsevol lloc del món: cues quilomètriques al lavabo de les dones.
Mentre esperàvem, les dones de la família –som una família amb una alta proporció femenina: set dones i tres homes–, ens queixàvem de com podia ser que sempre hi hagués cua al bany de les dones, i mai al dels homes. Al moment em vaig recordar d’aquesta publicació de @bebloomers que havia vist feia poc a Instagram, que explicava la diferència entre igualtat i equitat mitjançant exemples amb els lavabos públics.
El resum de la publicació és que les dones triguem gairebé el doble que els homes en orinar en un bany públic. No només perquè ens hem d’abaixar els pantalons (o baixar les mitges i arromangar el vestit), i ells només han d’abaixar una cremallera, sinó perquè també ens hem de treure l’abric i trobar on penjar-lo, fer equilibris per no seure a la tassa (tot i probablement haver-la netejat abans), eixugar-nos sense que ens caigui la bossa i toqui el terra brut o moll i tornar a posar-nos l’abric. I això, si no tenim la regla. Sí, cada vegada que anem a pixar es pot convertir en una petita Odissea.
Tot i aquesta disparitat en el temps d’execució, l’espai que es destina als lavabos públics de cada gènere sol ser el mateix; és a dir, si en un recinte hi ha un espai total de 50 m2 reservat per fer-hi banys, es dedicaran 25 m2 al dels homes i 25 m2 al de les dones. I no només això, sinó que en el mateix espai, els banys dels homes estan molt més optimitzats, perquè mentre nosaltres necessitem cubicles per poder alleugerir la nostra bufeta, ells amb un simple urinari en fan prou; i en l’espai que ocupa un cubicle, s’hi poden col·locar tres urinaris.
Tot i ser de lletres, fent quatre números ràpids amb aquestes dades, he pogut deduir que en el temps que una dona triga a fer un riu en un bany públic tenen temps de fer-ho entre cinc i sis homes. I encara ens sorprèn que hi hagi cues!
El motiu d’això és simple: el plantejament que s’utilitza en l’actualitat en la majoria d’espais públics per distribuir els banys és igualitari, sí, però no és equitatiu. La igualtat consisteix a donar a tothom les mateixes oportunitats –tant homes com dones tenen 25 m2 de lavabos– mentre que l’equitat té en compte les necessitats dels diferents col·lectius, i s’adapta a aquestes, per tal de garantir totes les persones tinguin les mateixes oportunitats reals –per exemple, en aquest cas, s’aplicaria destinant un 60 o un 70% de l’espai de banys a dones, tenint en compte que els homes necessiten menys temps i menys espai per als mateixos resultats–.
Però ai, llavors potser tindríem un nou problema: els homes, tan poc acostumats a fer cua per anar a canviar l’aigua al canari potser haurien d’esperar una mica de tant en tant, perquè ara en comptes d’anar cinc o sis vegades més ràpid que les dones, potser només hi anirien dues, i de tant en tant trobarien una mica de cua al bany. Llavors, tal vegada, s’adonarien que allò que sempre havien donat per fet era un privilegi que només ells ostentaven. I també, per ventura, veurien que perquè les dones no hagin de fer cues de mitja hora cada vegada que han d’anar a buidar la bufeta, ells de tant en tant hauran d’esperar dos o tres minuts per poder-ho fer.
I n’hi hauria alguns que es queixarien, és clar, però jo confio que la majoria entendria que cedir els seus privilegis en pro de l’equitat ens acaba beneficiant a totes les persones, ells inclosos. Perquè nosaltres esperem per anar al bany, sí, però la majoria de vegades, ells també ens acaben havent d’esperar a nosaltres.
