Amigues, amics,
És Pasqua Granada. T’ho recorden les cireres, les prunes els préssecs, fins i tot els raïms amb granets minúsculs que ja pengen de les parres. A primera hora el sol encara no escalfa però dona una gran varietat de lluminàries entre els arbres, si mires al seu través de cara a llevant. Dessota les seves branques he fet el meu passeig matinal, que no matiner. És la millor època de l’any. Enguany hi ha pocs ocells, però al torrent sempre en canta algun i la seva música t’acompanya i et fa més plaent el passeig. Al final descanso uns minuts de cara a aquest torrent frondós, profund, encisador; a la dreta, el nostre arbre més estimat va brotant erecte cap al cel blau. He intentat comptar i reconèixer els arbres i arbusts que m’envolten. A menys de quatre metres n’he comptat més d’una dotzena. Identificar-los, només un quants, la majoria.
Quan ja donava per acabada la passejada, la gossa bordava amb més insistència del normal. Els nets han anat corrent a veure la causa dels seus lladrucs. Han cridat, sense cap mena d’espant, però sí de descoberta: una serp! La seva mare i jo hem corregut (la que corria era la meva jove, jo hi he arribat a passes llargues ajudat pel bastó). Efectivament, a uns dos metres, dessota el marge, hi havia una serp immòbil. Perquè no fugia? Era morta o viva? Els nens li han llençat un petit tronc al costat. La bèstia s’ha remogut però no ha fugit. Estava atrapada en unes bardisses. No hem gosat anar-hi, malgrat que les serps de Llerona no fan cap mal, en diuen “nenes”. Era, però, molt gruixuda, més que no pas les que estem acostumats veure per aquí i de llargària més d’un metre; els seu color: verd de camuflatge. No són agradables, almenys per a mi, però el seu testimoni és de natura, encara hi ha vida de moltes menes. Sabrem conservar-la?
La serp m’ha distret de les meves cabòries, però bo i assegut de cara al torrent tenia la mirada fixada no sé on de la profunditat del brancatge verd amb les seves fulles que em feien l’ullet tot reflectint els raigs de sol que les emmirallaven. En una situació de quasi èxtasi és quan et venen al cap moltes coses, de vegades barrejades, d’altres molt concretes; solen ser les que et preocupen. Avui pensava en demà i passat demà. Em semblava com si d’aquelles espurnes de sol enmig de la verda foscor hi veiés els ulls dels presos i preses polítiques que se’m volien atansar demanant-me que els donés la ma i els tragués d’aquell infern de reixes, murs, portes blindades, camionetes que amb sotragades els duen amunt i avall de la presó al Tribunal Supremo i els ficaven en aquella sala sinistra encatifada per les parets d’aquell color d’infern on el que hi impera no és la llei sinó l’odi i la mentida i l’afany de venjança, almenys a la dreta dels encausats i encausades. I, enfront seu, una renglera de mòmies de les que només, de tant, en tan parla una, animant o recriminant segons qui declarava. Justícia?
La serp no sé si deu seguir atrapada. Està a uns 20 metres des d’on escric, me la tapa un marge. Una serp atrapada entre bardisses. Així és com voldria veure jo unes quantes serps amb toga del costat dret i del front dels meus compatriotes encausats injustament. Recordo la serp de la Bíblia que va enganyar Eva i, de retruc Adam. Recordo aquelles pitó de Tailàndia que lluitàvem amb la mangosta o aquells escurçons del Paraguai. Allò era la selva dels animals nobles. La serp de davant de casa fa angúnia, però no por. Els jutges i acusacions del Supremo, tampoc ens fan por, bé, una mica sí, però, sobretot ens fan fàstic perquè són la corretja de transmissió d’un Estat verinós. L’Estat covard que es treu del damunt la política que no s’atreveix a enfrontar i la deixa en mans dels hereus dels que tenien les mans tacades de sang. Vegeu antecedents de jutges i fiscals del Supremo, Audiencia Nacional, Consejo General del Poder Judicial, Tribunal Constitucional. Avui ja no parlo de les clavegueres de l’Estat o dels que les emplenen de porqueria. Avui, gràcies als arbres, he vist aquells ulls que deleixen justícia i llibertat.
La setmana passada vam sentir, amb vergonya aliena, les falsedats, invencions increïbles, maldats, paraules d’odi amb baba verinosa de fiscals, advocacia de l’Estat i ja no parlo de l’acusació “particular”, que no són hereus, sinó que ells mateixos son la criminalitat francofeixista. Si no fos pels mitjans al servei del poder, que també porten l’odi a Catalunya dins seu i que han empastifat les consciències de la majoria d’espanyols, els nostres veïns de la pell de brau coneixerien la realitat, la veritat. Que la veritat no és única? D’acord, però hi ha una veritat que només coneixem els qui vam viure d’a prop el 20-S, l’1-O, com jo que vaig ser a tothora en ambdós llocs. Com jo, centenars de milers de catalans i, com jo, més de dos milions de conciutadans vam votar l’1-O, malgrat la violència de l’Estat; allò sí que va ser violència i no la que s’inventen maliciosament la Fiscalia i resta d’acusadors venuts a la ignominiosa gran mentida.
Demà i demà passat seran grans dies. Sentirem les defenses que, forçosament, hauran de ser tècniques perquè, si no en fan cas a Madrid, és molt probable que en facin a Estrasburg. Dimecres valdrà la pena escoltar les últimes declaracions dels encausats i encausades. Encara que només els deixin 15 minuts a cadascun, estic convençut que seran peces dignes de figurar en una antologia que recollirà el pensament net, insubornable, irreductible, d’unes persones que, endemés d’estimar i sacrificar-se per Catalunya, el seu i nostre (recordeu botiflers) país, donaran lliçons de coratge, ètica i política als botxins de l’Estat, inclosos els seus eminents però mediatitzats juristes. Jo, i crec que vosaltres també, estarem tan orgullosos d’ells i elles com ho estaran les seves sofertes i fidels famílies. La serp segueix viva, però atrapada. Algú li aixafarà el cap… algun dia.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
