Vacances, dia 11. A la platja, a un metre dels nostres peus, una adolescent parla pel mòbil amb sa mare. La intenta convèncer que anit no va beure i que només se li va posar malament un chupito. Les excuses d’aquesta generació no han evolucionat al nivell dels seus telèfons.
Per canviar de tema li explica que ha anat a la platja amb l’Alba. La mare li deu demanar si han pres un para-sol i ella respon sense dubtar que sí, un de groc de l’Alba. L’Alba sí que hi és, dormint al seu costat, però l’únic para-sol groc que hi ha per allà és el nostre.
Conscient que la teoria chupito no ha triomfat gaire, decideix recuperar credibilitat. Ens demana permís —és mentidera però educada—, s’instal·la sota el nostre para-sol i es fa una foto per a sa mare. Ma filla s’ho mira tot amb un somriure de gairell que em fa venir calfreds.
Vacances, dia 12. S’ensumava la tragèdia i al final s’ha consumat: hem esgotat les dades. Aquest “hem” plural no fa justícia a la depredadora de bytes de la família: dels 11 Gb que compartim els tres de casa, la més jove se n’ha polit 7 ella soleta.
Els seus progenitors ens n’hem repartit les engrunes. Uns aporten en funció de la seva capacitat i l’altra s’ho gasta per sobre de les seves necessitats, una mena de comunisme reloaded tan ruïnós com l’original.
Ens espera un llarga setmana de desconnexió per davant; o contractem un paquet de dades extra o em temo que la devoradora de dades demanarà asil polític a la pizzeria amb wifi de l’edifici del costat.
Vacances, dia 13. Si et descuides, l’ habitual relaxació estival en els horaris i les normes de conducta et pot menar a extrems de degradació impensables: avui hem sortit de l’Esclat amb una ampolla de Bacardí Mojito.
Durant les vacances bec —ho reconec— cervesa amb gasosa en porró, així que assumeixo la meva part de culpa en aquest esfondrament moral sense precedents. A la nit, mentre jo xarrupava un Magnum Frac i recuperava la fe veient jugar De Jong, la dona i la filla es donaven a la beguda.
Les conseqüències no es van fer esperar: acabat el partit, la meva filla es marcava al balcó una coreografia de cheerleader al ritme del “YMCA” que arribava des d’un xiringuito de platja i poc després s’hi afegia la meva dona per executar a duo un “Saturday Night” inoblidable.
Vacances, dia 14. El Jimi és el líder del ramat de quarantins establert a la zona de les porteries. Llueix un moreno 70% cacau, banyador llarg, per sota els genolls, arracades, collarets i polseres a dojo i cabells llargs recollits en un monyo estil Ibra, el seu referent vital.
Es passa el partit a tocar de la porteria rival —el pes de la quincalla tampoc li deu permetre moure’s gaire més— esperant que arribi alguna passada llarga per intentar una de les rematades acrobàtiques que l’han fet famós.
Mai no celebra els gols. Es limita a espolsar-se la sorra amb el posat seriós de qui acaba de complir amb la missió que la vida li ha encomanat. La seva dona, asseguda a la tovallola, es mira amb ulls lluents un parell de nanos de vint anys que acaben de sortir de l’aigua.
Vacances, dia 15. Ha plogut. Està nuvol. Fa un temps ideal per sortir a córrer. Quina putada.
No hi he sortit ni un sola vegada des que vam arribar, les vambes em miren desolades des d’un racó de l’armari com Riqui Puig es deu mirar Valverde.
Surto al balcó i confirmo que avui no tinc excusa. El cel és gris i el passeig acull una desfilada constant de gent corrent amunt i avall. Al darrere, la platja mig deserta i el mar fosc.
Ajagut a un pam del mar —les matriarques fan festa— sobre la remor de les onades sento un nen petit —deu anys, tirant llarg— que crida al seu germà: ”Hijo de puta. No toquis la meva puta tovallola.” Qui sortiria a córrer podent prendre l’ombra dins una pel·lícula de Tarantino?
Vacances dia 15, bonus track. Avui han arribat els meus sogres per arrodonir les vacances. No portaven aquí ni cinc minuts i el meu sogre ja s’ha endut per davant la porta d’un cotxe que estava aparcat. Això és entrar per la porta gran i la resta són tonteries.
