Sovint busquem, erròniament al meu parer, la sensació plaent de buscar confort en la literatura, un lloc on allunyar-se i desconnectar, temporalment, del món que ens envolta. Però hi ha novel·les que causen justament l’efecte contrari; enlloc de descans generen tensió i incomoditat. Aquest seria el cas d’’El càstig’, ja que la novel·la que ha escrit Guillem Sala tracta temes que no et deixen indiferent, i això inclou no només l’argument de la història o els seus personatges sinó també el seu enfocament i estil. Però anem per parts.
Tal i com afirma el narrador, de manera contundent, «no es pot esquivar el dolor sense esquivar la vida». I aquesta afirmació podria ser un bon resum sobre què tracta l’obra: de la voluntat de vorejar els camins de la nostra vida intentant que ens portin lluny d’un dolor que sovint ens busca i ens persegueix, i que sempre ens acaba trobant malgrat els esforços per apartar-nos d’ell. Perquè el dolor habita dins la Sandra, la gran protagonista d’aquest novel·la, una professora d’institut que defuig la vida complaent i tranquil·la (tal vegada en excés) al costat del que fou el seu professor Albert, per deixar-se temptar pel futur brillant i enlluernador d’un apassionat, confiat i vital Minu, el seu nou company de feina. Però, i per si no fos poc, hi interfereix també l’Izan, l’alumne protegit de la Sandra, un jove amb qui hi té un vincle especial que s’enforteix quan és expulsat del col·legi arran d’un incident. Aquest fet tensarà la situació entre els diferents personatges, friccionant les costures d’unes relacions ja prou dèbils per sí mateixes, apropant-los a uns marges emocionals bastits de manera inestable i on l’equilibri costa de mantenir sense caure en l’abisme.
El personatge de la Sandra omple la narració, ocupa cadascun dels espais on el llibre suggereix que allà hi pot haver un conflicte. Perquè la Sandra n’és plena, de conflictes; conflictes interns forjats per una manca d’autoestima, conflictes sentimentals per no trobar, o tal vegada per no permetre’s, un punt ferm on ancorar la seva vida erràtica, conflictes amb un passat no oblidat, farcit de tensions, d’opressió i mirades desconfiades i intimidants. I tot això passa factura, deixa marques emocionals, però també físiques fent que costi restituir i cosir tantes ferides no plenament curades. Perquè «la Sandra està ple de vida però no sap què fer-ne», «la Sandra és petita i precària. El seu cos pateix. Vomita sovint, com si hagués de desfer-se físicament de tota la merda que la seva ànima és incapaç d’assimilar». I mica en mica, pàgina a pàgina, anem entenent el perquè és així, d’on prové aquest buit, aquesta inseguretat i aquestes pors, aquest desànim envoltat d’autodestrucció, el perquè d’aquesta fragilitat emocional i la necessitat d’omplir la seva vida de soledat mentre allunya del seu entorn més proper els qui maldarien per foragitar-la.
L’estil de Guillem Sala és contundent i directe, i es fa palès quan parla de la Sandra, un personatge amb qui no defuig la duresa d’una vida marcada des de la infància, per una vida difícil de portar endavant, en un entorn que s’allunya de la calidesa familiar, on la fredor i el recel habita i omple els buits i les mancances, omplint de temors els silencis existents en una família poc avinguda. L’ambient opressiu omple el personatge i trasllada aquest sentiment als personatges que l’envolten, descarregant-ne la passió en alguns, els dubtes en d’altres i les incerteses en un mateix, com ho fa amb l’Izan, també ple de problemes per una família estricta i dura, per una soledat que només troba com a companyia la incomprensió d’una adolescència que no sap per on sortir, si enmig d’una calidesa oculta o en una masculinitat mal entesa i pitjor portada. I també amb el Minu, des de la seva seguretat en si mateix que es reforça apuntalant els seus pilars morals en les escletxes que viuen en els demés. I l’autor observa i relata, sense judicis de valors ni posicionaments; no és aquesta la seva funció, ni potser tan sols demana que ho sigui la del lector, sinó que tracta de mostrar uns personatges trencats que busquen el seu lloc en un món que els és hostil i que sense intencionalitats ni pretensions actuen com bonament poden o saben. Perquè ells tampoc justifiquen les seves decisions, simplement actuen sota la seva pròpia naturalesa i un instint heretat d’un passat mal gestionat.
Guillem Sala sap utilitzar tots aquests elements per teixir una novel·la que indaga en la profunditat de la condició humana, plena de necessitats emocionals i d’imperfeccions, imperfeccions que trasllada també al propi llenguatge emprat, apropant-lo a la condició social dels seus personatges. Perquè en l’estil hi intervé un element no poc important: la llengua amb la que l’autor impregna els seus personatges i, en aquest aspecte, l’autor arrisca. Perquè reconec que, de la mateixa manera que la història està ben narrada i té la tensió narrativa que fa que la vulguis llegir d’una tirada, l’ús mesclat del català i castellà en el text crea una incomoditat lectora, creant també, en aquest aspecte, certa tensió que al principi costa d’assimilar. I entenc que aquest us és pensat en els personatges i pels personatges, ja que encaixa perfectament amb el retrat d’un personatge que li és fàcil de reconèixer en una societat bilingüe i que pot emprar català i castellà per igual, i que és possible fins i tot que barregi ambdues llengües sense pràcticament ni adonar-se’n. Però el lector sí que se n’adona, i se li fa estrany al principi. I també, malgrat ser un recurs trencador, és una decisió perillosa que, a la vegada, ens fa reflexionar sobre cap on es dirigeix una societat amb una llengua que lluita per sobreviure. Ha passat ja abans a la televisió (cada vegada més) o al cinema, i ara passa a la literatura i ho fa sense complexos i sense amagar-se’n. Veurem què depara el destí, però, en tot cas, seria un error deixar que el debat giri sobre aquest fet i es parli més del llibre pel què suposa extra literàriament o socialment que pel què planteja en realitat: una novel·la profunda i emocional sobre la vida.
