La història sempre ha estat cruel amb les dones i no parlo solament dels fets històrics i materials que van determinar la seva vida, parlo de com molts dels seus noms han desaparegut dels llibres de text, dels manuals o dels temaris de tot tipus d’aules. Si la història cultural (o la història de l’art) ha fet desaparèixer dones que van fer i van crear – pintores, poetes, escriptores, escultores- més cruel encara ha estat amb aquelles que van condicionar, van ajudar i van promoure que es pensés, es fes i es creés. Aquest és el cas de Victoria Ocampo.
Nascuda a la ciutat de Buenos Aires el 1890 i filla d’una família aristòcrata Ocampo és el que anomenaríem una agent cultural, una dona que va significar en els anys 20-30-40 del segle XX un veritable revulsiu intel·lectual i cultural en el món hispà i llatinoamericà. Ocampo ha passat a la història com una grupie o una musa de Stravinsky, Ortega y Gasset o Tagore, però realment fou escriptora, intel·lectual, traductora, editora, filantropa i mecenes de les arts. Una veritable avantguardista i una de les grans escriptores autobiogràfiques del segle XX (Pardo, 2016).
Aquest fet de pertànyer a una classe alta va fer que rebés una educació privilegiada i trilingüe va estudiar en francès com a primera llengua, dominant també l’anglès i el castellà per aquest ordre, la història la recorda com una intel·lectual burgesa i pija i va ser precisament el fet de ser això, pija i burgesa, allò que la va permetre tota la resta. A la seva vida són constants els viatges i les connexions a Europa, des dels seus estudis a la Sorbonne de París fins a viatges a Londres, Espanya o Nova York. Allà on anava es relacionava amb les elits econòmiques i culturals aconseguint grans contactes que van obrir-li les portes al món periodístic i editorial i el 1920 escriu els seus primers articles a la Nación i a la Revista de Occidente gràcies a les recomanacions d’Ortega y Gasset.
És a Nova York on decideix, animada pel seu amic l’escriptor Waldo Frank fundar la revista Sur, nom, per altre banda que va ser suggerit pel filòsof José Ortega y Gasset amb qui Ocampo tenia una gran relació. El 1931 va començar a publicar-se i va tenir un total de 300 tirades amb uns 40 anys d’activitat. La revista literaria va tenir com a objectiu promoure les novetats i avantguardes literàries i culturals, europees i llatinoamericanes i contava amb un consell redactor amb personalitats com Jorge Luis Borges o María Rosa Olivier i amb col·laboradors com María Zambrano, Rafael Alberti, Alejandra Pizarnik, Paul Valéry, Bertold Brech o Ernesto Sábato entre altres (Ocampo, 2016).
La revista Sur va significar una oportunitat de consolidació literària pels escriptors joves avantguardistes, així ens ho diu Julio Cortázar que va escriure “…nos ayudó a los estudiantes que en la década de 1930 al 1940 tentábamos un camino, titubeando entre tantos errores, tantas abyectas facilidades y mentiras”, Rafael Alberti va dir que “esa revista y esos libros nos ligaban al mundo de la cultura”. Per la seva banda, Octavio Paz ens diu que: “Sur no es sólo un revista o una institución: es una tradición del espíritu… [Ocampo] ha hecho lo que nadie antes había hecho en América” (Vázquez, 1999).
Pocs anys després, el 1933 funda l’Editorial Sur amb la intenció de donar a conèixer nous autors de Vanguardia, tan for així que la primera obra que va publicar va ser Romancero Gitano de García Lorca. Pocs mesos després de sortir a Europa o als Estats Units, Ocampo ja tenia els drets per traduir, publicar i distribuir a tot el mercat en llengua espanyola els llibres de Vladimir Nabokov, Jean Paul Sartre, Albert Camus, Martin Heidegger, Yukito Mishima, Walter Benjamin i Virginia Woolf, traduïts molts d’ells per Borges. I és en la relació epistolar amb aquesta última on trobem les reflexions més interessants sobre literatura i creació femenina de gairebé tot el segle XX.
Virginia Woolf i Victoria Ocampo es van conèixer al 1934 a Londres a una exposició de l’artista surrealista Man Ray, Woolf ja era una autora consagrada i Ocampo començava a destacar en el camp intel·lectual, l’argentina admirava profundament la literatura de Woolf i Virginia va quedar admirada per l’opulència, la cultura i les xarxes de contactes d’Ocampo. Es van veure en persona tres vegades, però tingueren durant molts anys una relació epistolar, conservada i recollida en un llibre que ens permet conèixer les seves respectives feines, el funcionament del món cultural així com dubtes i inquietuds sobre la política, la literatura o el feminisme.
“Mi única ambición es llegar a escribir un día, más o menos bien, más o menos mal, pero como una mujer” escriu Victoria Ocampo a Virginia Woolf qui respon citant la seva obra, Una cambra pròpia (1929) i animant a l’argentina a crear aquesta literatura per aplanar el camí a les poetes que vinguin: “Ese supuesto poeta (la hermana de Shakespeare) muerto sin haber escrito una sola línea, vive en todas nosotras. En aquellas que, obligadas a fregar los platos y acostar a los niños, no tienen tiempo de oír una conferencia o leer un libro. A nosotras toca el crearle un mundo en que pueda encontrar la posibilidad de vivir íntegramente, sin mutilaciones”. (Ocampo & Woolf, Correspondencia, 2020) I responent a això, Victoria Ocampo determinà que el pudor, la vergonya és l’enemic de la literatura i de la dona. Així que el que cal és ser valenta.
Referències
Ocampo, V. (2016). Darse. Autobiografía y testimonios. Santander: Fundación Banco Santander.
Ocampo, V., & Woolf, V. (2020). Correspondencia. Buenos Aires: Guadal. Rara Avis.
Pardo, C. (15 de junio de 2016). Victoria Ocampo: “El pudor es enemigo de la literatura y de la mujer”. Disponible a Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=Ngb3kKiPPWQ
Vázquez, M. E. (1999). Victoria Ocampo. Buenos Aires: Planeta.
