En plena Guerra Freda, als ’70, una nova organització internacional introduí en diplomàcia el concepte de la dimensió humana de la seguretat, fins aleshores passat per alt.
L’any 1975, la Conferència per la Seguretat i Cooperació a Europa –que després passaria a “Organització” i és coneguda per les sigles OSCE- abordà no només les relacions dels Estats entre ells sinó que incorporà a l’agenda diplomàtica com tracten els propis ciutadans. L’Acta Final signada a Helsinki per 35 països d’ambdós blocs inclou uns mínims quant al respecte als drets humans, i especialment a les minories. Poc s’esperava la Unió Soviètica en signar el que considerava paper mullat, que els dissidents rere el Teló d’Acer li agafarien la paraula, i, tot i patir repressió, l’emplaçarien cada vegada més fort que complís les seves obligacions legals internacionals.
El dramaturg (i futur president de Txecoslovàquia i de Txèquia) Václav Havel co-impulsà l’heroic moviment Carta 77, que denunciava les violacions de drets fonamentals reconeguts per la Constitució txecoslovaca i l’Acta Final de Helsinki. Les represàlies als pacífics activistes al bloc soviètic foren terribles, fins quedar palès als anys ’80 que la cruel repressió resultava contraproduent: esperonava la dissidència en lloc d’eliminar-la. Un cop forçats a prescindir de la violència, els règims il·legítims s’esfondren.
Un tret comú dels sistemes no-democràtics és que vulneren desacomplexadament i arbitrària la seva pròpia legalitat. Com fa Espanya, i sobre aquest punt cridem l’atenció de la comunitat internacional.
Els proppassats 26 i 27 d’abril de 2021, l’Assemblea Nacional Catalana participà a una conferència de l’OSCE titulada: “Legislació democràtica: assegurant la participació”. En concret, es tractava de “com els estats membres de l’OSCE poden assegurar que llurs lleis compleixen els estàndards internacionals de drets humans”. Vaig tenir l’honor de representar-hi l’ANC juntament amb dos altres secretaris nacionals, en Carles Fité de Girona, i na Bàrbara Roviró d’Hamburg. Vam assenyalar la persecució política i l’ús de la ‘lawfare’ contra l’independentisme, i la persecució judicial i penal de l’activitat parlamentària a Catalunya. El representant del govern espanyol ens replicà amb els arguments gastats de “la Constitución y la ley”.
La crua realitat per a l’Estat espanyol és que en fòrums internacionals ja no pot dissimular els seus abusos, i va perdent plomes democràtiques. Casos tan escandalosos com les llargues condemnes a la Molt Honorable expresidenta del Parlament Carme Forcadell i als Jordis no tenen excusa possible segons els instruments de drets humans ratificats pel regne d’Espanya.
La Conferència de Seguretat i Cooperació a Europa posà de manifest el 1975 que allà on no es respecten els drets humans i de les minories, no hi ha seguretat. Les violacions greus d’aquests drets posen especialment en perill el desenvolupament pacífic de la societat. Per això l’Acta Final de Helsinki reconeix de forma àmplia el dret d’autodeterminació, sense ni esmentar el context colonial.
Els catalans hauríem de ser més conscients que la deriva autoritària espanyola contra el nostre país fa perillar la pau i prosperitat d’un dels territoris més envejats d’Europa per la seva qualitat de vida i civisme. No, no és el procés que amenaça el futur de Catalunya: és la vulneració massiva de drets humans i llibertats fonamentals, i la nostra opressió com a minoria dins d’Espanya.
No em cansaré de repetir la irracionalitat que suposa aturar màquines quant a la independència mentre l’Estat prossegueix i fins agreuja la nostra opressió i amenaça de destruir el nostre model de societat democràtica, avançada i oberta.
Per si fos poc, l’OSCE també constata que el declivi econòmic pot exacerbar la xenofòbia contra les minories.
L’Estat espanyol pateix l’excés de mortalitat per Covid més alt d’Europa. També, l’atur juvenil i l’increment de dèficit públic més elevats de la UE. Mentre s’acosta la mare de totes les retallades que sacsejarà la societat espanyola de dalt a baix, els independentistes ens disposem a continuar dos anys més, pel cap baix, dins l’impasse.
Estem jugant a la ruleta russa. La independència és llibertat.
