Isabel Díaz Ayuso és la política del moment, ens agradi o no. Amb la victòria al sac, aquests dies, a can Twitter, els missatges que descrivien la flamant renovada presidenta com a populista i ‘trumpista’ s’han anat succeint, de la mateixa manera que s’entrellaçaven piulades apuntant a l’exagerada retransmissió que, per alguns, s’ha fet a Catalunya de les eleccions a la Comunitat de Madrid.

Ens interessa el que passa a Madrid? Ens ha d’interessar? La resposta, a parer meu, és que sí. I no només a Madrid: vull que m’informin —i molt més i amb tots els detalls— de tots els fenòmens Ayuso que es repeteixen cada cop més en les dites democràcies consolidades d’arreu del món. Només aprenent, formant-nos i estudiant aquests moviments serem capaços de contrarestar-los. Ens cal entendre com funcionen, com pensen. I conèixer les armes que utilitzen per aconseguir la construcció d’un relat que clarament cala a l’opinió pública, i que deixa en no-res fets reals i contrastats (llegiu aquí morts i pandèmia). No em preocupa que guanyi el PP —que també—, em preocupa com ho ha fet.

La fórmula —que al seu dia ja va ser guanyadora per Salvini a Itàlia o perquè Vox entrés en tromba al Congrés espanyol, per posar dos exemples— ha funcionat ara al PP, que vist l’èxit no tindrà complexes per repetir-la en el seu volgut assalt a la Moncloa, ja veurem si amb Casado o amb la mateixa Ayuso al capdavant. Perquè bona part d’aquesta jugada mestra és mèrit d’Ayuso. I, sense ella, la fórmula —que segueix patrons clàssics del populisme— podria deixar de rutllar.

Però, com funciona el populisme? Què és? Ho és Ayuso? La investigadora del departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB Laura Cervi explica en un dels seus articles sobre Matteo Salvini —fan declarat d’Ayuso, per cert— que la majoria de teòrics coincideixen en apuntar que totes les formes de populisme, sense excepció, impliquen algun tipus d’exaltació del poble i d’apel·lació al poble, que constitueix una comunitat homogènia i virtuosa, un lloc on sentir-se segur, on existeix una confiança mútua i on queda clar qui és dels nostres i qui no ho és. En els d’extrema dreta, a més, la cultura, els costums, la identitat i l’estil de vida són primordials, i s’han de protegir per terra, mar i aire. Els sona?

En el primer discurs que va fer Ayuso després de saber-se els resultats —que podria passar a la història per ser el darrer realitzat a la corrupta seu de Gènova, ja en venda— afloren algunes d’aquestes màximes. Analitzar aquest discurs —i no un altre durant la campanya— esdevé un exercici revelador, perquè tot i la prèvia preparació del text —en política no existeix la improvisació– Ayuso el va haver de verbalitzar en ple clímax emocional, amb una massa exaltada corejant el seu nom i cridant “llibertat”, fets que poden facilitar sortides de guió que en altres escenaris no es produirien.

Són gairebé 7 minuts de fervor, en els quals es refereix fins a 18 vegades al poble madrileny (amb paraules com “Madrid”, “societat madrilenya” o “madrilenys”); a més de citar 13 cops les “persones”, “avis”, “joves” i “famílies” que conformen aquest poble; de dirigir-se 8 vegades a “Espanya” i a la “societat espanyola” que ella pinta, i de fer servir 6 cops la paraula “tots”. Són, en total, 45 apel·lacions al poble (al seu poble, és clar). I ull amb els tempos: s’hi refereix una mitjana de 6,5 cops per minut. És a dir, cada deu segons.

Un altre dels pals de paller del populisme és la figura del líder, que segons recull la mateixa Cervi posseeix una doble identitat. Per una banda, és un més del poble, un dels nostres, algú que comparteix i entén les necessitats de la gent. De l’altra, és una espècie de messies, amb un poder extraordinari per solucionar els problemes de la ciutadania. Ayuso ho té tot. És tant del poble, tan llibertària, que fins i tot s’ha menjat part del vot que amb un altre candidat hauria anat amb tota probabilitat a Vox. I s’ha sabut erigir en una deessa salvadora, capaç de lluitar, pel bé de la seva gent, contra els dimonis comunistes de la Moncloa. I el més important: capaç de vèncer-los. Ha dibuixat també un enemic comú —un altre clàssic del populisme— que en aquest cas no ha estat la immigració —el clàssic dels clàssics— sinó Pedro Sánchez. D’ell diu textualment que “ens volia prendre la llibertat”. I riu, perquè no ho ha aconseguit. “Té els dies comptats”, etziba.

Si us pregunteu quants cops arriba a dir la paraula llibertat en encara no 7 minuts us ho diré. Són 18 (una mitjana de 2,5 cops per minut), associada sempre als costums i a l’estil de vida madrileny, i a la decisió de mantenir oberta l’hostaleria que tant de rèdit l’hi ha donat. De la Covid no en parla. Només a l’inici —i després d’haver dit ja 3 vegades “Madrid”, una vegada “Espanya” (allò del poble) i dues vegades “llibertat”— té un record per a les persones que han perdut éssers estimats “per la pandèmia o per altres motius” (així, en el mateix nivell).

És tot populisme; és tot emoció. S’ha apoderat de la paraula “llibertat” —que dubto que el PP deixi anar— amb un missatge simple i volgudament simplista que arriba, i que ens mostra unes maneres de fer que triomfen, en les quals la paraula i l’impacte emocional ho són tot, sense que importi si al darrere hi ha res sòlid. N’hem d’aprendre. Perquè ens cal saber-ho contrarestar.

*Referència bibliogràfica: Cervi, Laura. «Veni, vidi, Facebooked-live: análisis del éxito de Matteo Salvini en Facebook». Revista CIDOB d’Afers Internacionals, n.o 124 (abril de 2020), p. 99-122. DOI: doi.org/10.24241/rcai.2020.124.1.99