A finals d’aquest darrer any que fa ben poc que es va acabar, la Generalitat —a través de l’Agència de Residus de Catalunya— va posar en marxa una nova campanya que, sota el títol “Tria bé, reciclem millor”, apuntava cap a un doble objectiu: fer-nos veure que es pot consumir de manera sostenible i recordar-nos que separant bé la brossa facilitem el reciclatge dels materials susceptibles a tenir més d’una vida.
Una nova campanya que, com totes les altres, tenen el denominador comú d’estar enfocades única i exclusivament a la ciutadania. Ho podeu comprovar a la seva web, on hi ha llistades totes les campanyes des del 2005. Eslògans que ens diuen que “reciclem”, que “reduïm”, que els “petits gestos” són importants, que “els nostres residus són la nostra responsabilitat”, que “separem bé” o que davant d’una muntanya de deixalles ens imploren que “reaccionem”. Lemes que ens asseguren que ens “necessiten”.
Des que a mitjan anys 90 va sortir el Capità Enciam dient allò de “els petits canvis són poderosos”, el missatge i el seu destinatari semblen no haver canviat. Ens continuen interpel·lant a nosaltres, a la població, a qui de facto fan responsable del desastre.
A casa, la millor campanya que ha funcionat és una que ens va obligar a canviar de model. On visc, fa ja uns anys que es fa el porta a porta, un sistema magnífic que et consciencia de cop de la quantitat de plàstic i més plàstic que pot arribar a generar una petita família de dues persones i un gos. Perquè el plàstic és arreu.
I no el produeix la ciutadania.
De les 32 campanyes llistades en la citada web, només n’hi ha una que no va dirigida a la responsabilitat dels consumidors: la que anuncia la fi de les bosses de plàstic d’un sol ús als comerços i supermercats (del 2018). Un petit pas que se suma a altres petits passos, com el de la croada contra les canyetes de plàstic per beure cacaolats o gintònics (d’aquest passat estiu). Passets que s’han donat a la vegada que proliferaven unes càpsules de cafè que pràcticament ningú recicla perquè t’has de treure un màster i fer una gimcana per aconseguir-ho.
Sóc una ferma defensora de sistemes com el porta a porta. Reciclo a diari. Sempre. Però el dia que toca baixar els envasos, la bossa sempre és plena. Massa plena. I aquests són els plàstics que es veuen (un altre dia podem parlar dels microplàstics, un autèntic perill). Multipliqueu això per la gent del vostre poble, de la vostra ciutat. Per tota la gent que viu en indrets sense sistemes que obliguen a separar.
Que cal reciclar? Of course, per favor! Amb aquest volum, només faltaria! Però potser també cal començar a produir molt menys, i fer lleis perquè això passi, amb valentia, sense xantatges.
El porta a porta o el canvi a contenidors intel·ligents —que afecten directament el dia a dia de la població— són polítiques valentes. Saps, d’entrada, que un alt percentatge de ciutadania es queixarà, que se’t tirarà literalment a sobre. Però l’experiència ens diu que aquesta mateixa ciutadania, al cap d’un temps prudencial que acostuma a ser de mínim un any, haurà canviat la perspectiva i ja no tiraria un altre cop enrere. S’és valent, un altre cop, cap a la ciutadania. Va sent hora de ser-ho, també, amb l’altra part. Al capdavall, el ciutadà comú no ha creat aquest desastre, més aviat n’ha esdevingut la víctima. La responsabilitat, com a mínim, hauria de ser compartida.
I sí, els petits canvis són poderosos, però els grans encara
