Tema: La llengua als Caps, Hospitals de Catalunya, i Residències per a la gent gran.
Benvolgut Sr. Francesc Xavier Vila,
Des del respecte li demano poder “utilitzar-lo” com a missatger.
Vaig arribar com a turista a Catalunya fa trenta-dos anys, després em vaig convertir en estudiant de Psicologia de la Universitat de Barcelona, gràcies a la convalidació d’una assignatura que vaig cursar el primer any de Psicologia a la Universitat Major de Sant Marcos.
En sortir del Perú i decidir quedar-me a estudiar a Barcelona, iniciava una època plaent d’aprenentatge. Quina felicitat, quan aprenentatge alhora, a la facultat de Psicologia, cada assignatura era un repte, i en català! Mai no vaig demanar a cap professor si podia fer la classe en castellà; a parer meu era una manca de respecte, perquè jo era la nouvinguda, era jo la que m’havia d’adaptar, i així va ser.
Els meus apunts tenien molts espais en blanc, que després completava amb els apunts d’una amiga que els prenia en castellà. I així van passar els anys i aquests espais en blanc eren cada vegada menors, perquè jo entenia cada cop més el català, i sense adonar-me’n m’anava enamorant d’aquesta preciosa llengua.
Fins que va arribar la fase d’immigrant, vaig sentir que em vaig convertir en immigrant quan vaig tenir el meu permís de residència amb feina. Amb la paraula immigrant em vaig sentir en una fase molt incòmoda, no era del Perú ni de Catalunya, em sentia del mig del mar, d’enlloc. Moltes preguntes sobre la meva identitat, cap resposta. Qui soc?
Al Perú em deien “la catalana” i a Catalunya era “la peruana” i jo començava a sentir que no era ni una cosa ni l’altra, només sentia incomoditat. I Catalunya em va endreçar la identitat, la llengua catalana va refer el puzle desmuntat en què s’havia convertit la meva identitat, la meva nova identitat.
I va néixer la meva nova identitat: Soc catalana nascuda al Perú, el meu país d’acollida no m’obligava a oblidar-me del meu país de naixement; al contrari, el meu país d’acollida respectava les meves arrels. Fantàstic! Us havia d’explicar tot això perquè entenguessin el que ve a continuació.
Tres situacions dramàtiques per mi: 1-A les àvies del meu marit les he considerat com a meves. La iaia Amàlia va emmalaltir d’Alzheimer, quan l’anàvem a visitar a la residència, xerràvem, rèiem en català, el cop més dur per a tots va ser quan la iaia va deixar de parlar català, la llengua de la família, per passar al castellà, la llengua de les cuidadores de la residència. 2- 2009: Un policia nacional m’agredeix en una comissaria per parlar-li en català, m’aturen i em porta a judici per alteració desordre públic. 3-2013: Un dia a les 4 del matí el meu marit va tenir una urgència (rotura de 4 cm de l’esòfag), vaig haver de trucar a una ambulància. El meu nen de nou anys al llit, el meu marit a la sala cridant de dolor, jo intentant explicar a la doctora què li passava al meu estimat i ella contestant-me: “Háblame en castellano , que no te entiendo”. Jo mai canvio la llengua, en aquell moment vaig haver de fer-ho. En estat de xoc, vaig haver de canviar la llengua. Us explico les meves emocions, us parlo d’identitat, i us he obert el meu cor per connectar amb les vostres emocions i els vostres sentiments.
Per què? Per què? Perquè aprengueu la llengua catalana i ateneu els vostres pacients en la seva llengua materna.
No només fareu feliços els catalans autòctons, que amb una mirada dolça o potser amb paraules us agrairan el respecte que demostreu per la seva llengua. També us farà feliços a vosaltres; no hi ha més satisfacció que la felicitat que emana de la reciprocitat del respecte mutu, de ser agraït als catalans autòctons per obrir-nos els braços i brindar-nos casa seva perquè sigui casa nostra.
Als professionals de la salut se’ns pressuposa sensibilitat i empatia, davant nostre tenim persones que estan patint, atendre’ls en la seva llengua, a la seva terra és el mínim que podem fer perquè continuïn sentint-se a casa.
Perquè, sabem que són a casa seva, oi?
