Avui diumenge, al Vaticà, el papa Francesc beatificarà el papa Joan Pau I, elegit nou
bisbe de Roma el 26 d’agost de 1978, a la quarta votació del conclave. De seguida va
ser anomenat el papa del somriure.
Però qui va ser Joan Pau I, el papa que només va estar trenta-tres dies al capdavant de la
Santa Seu?
Albino Luciani, que va néixer el 18 d’octubre de 1912 a Forno di Canale. Era un noi
inquiet i viu, que als 11 anys va ingressar al seminari menor de Feltre i el 1928 al
seminari major, a Belluno. Va ser ordenat prevere el 7 de juliol de 1935 i el 1947
obtingué el doctorat en la Universitat Gregoriana de Roma.
L’any 1958 fou nomenat bisbe de Vittori Veneto, rebent l’ordenació episcopal de mans
del papa Joan XXIII. A finals del 1969 passà a ser Arquebisbe-Patriarca de Venècia, i
Pau VI el va crear cardenal el 5 de març de 1973. Durant tres anys va ser vicepresident
de la Conferència Episcopal Italiana. El lema del seu ministeri episcopal, Humilitas,
revelava la senzillesa d’aquest cardenal que a vegades anava en bicicleta, amb el solideu
roig dins d’una butxaca i el pectoral en l’altra.
El 1976 va aparèixer el seu llibre Il·lustríssims, un text deliciós, on el cardenal escrivia
unes cartes bellíssimes a personatges històrics o de ficció, com Chesterton, Marconi,
Jesús de Natzaret, Teresa d’Àvila o Pinotxo. «Quan parlo amb Déu, més que adult
prefereixo sentir-me nen. La mitra, el solideu i el pectoral, desapareixen», escrivia en
una de les cartes.
El 26 d’agost de 1978, i per sorpresa, en un conclave ràpid, el cardenal Luciani va ser
elegit el 263è successor de Sant Pere. Sembla que va ser escollit pel sector més avançat
del conclau, encapçalat pels cardenals Benelli, Suennes i Marty. Per primera vegada en
la història dels pontífexs, prengué un nom compost, en record de Joan XXIII, el papa
bo, i de Pau VI, el papa que va portar a terme el Vaticà II.
El 23 de setembre, en la presa de possessió com a nou bisbe de Roma a la catedral de
Sant Joan del Laterà, desitjava en veu alta: «Roma serà una autèntica comunitat
cristiana, si Déu és honorat, no només per l’afluència de fidels, sinó també amb l’amor
als pobres».

A més de la seva simpatia personal, Joan Pau I va agradar perquè va ser el primer dels
papes a renunciar a la coronació amb la tiara, que simbolitzava el triple poder: el de
l’Església, el poder espiritual i el temporal, com a cap d’estat del Vaticà. Però
l’anomenat papa dels pobres no va voler mai cap signe de reialesa.
Sempre amb el somriure als llavis, Joan Pau I era d’una gran calidesa humana i un gran
sentit de l’humor, i el seu rostre expressava la cordialitat i la simpatia d’un home de
Déu. Amb una gran simplicitat definia l’amor com «un viatge misteriós» en el qual no
hem d’aturar-nos «en el port al qual s’ha arribat, sinó avançar més».
Joan Pau I va morir el 28 de setembre de 1978, quan duia tan sols trenta-tres dies de
pontificat. En el seu curt ministeri petri va ser conegut com el papa del somriure i de
l’alegria, de la senzillesa i de la humilitat. «Ha estat el millor regal de Déu, un raig de
sol de l’amor de Déu, que brilla en la foscor del món», va afirmar la mare Teresa de
Calcuta.

En Joan Pau I vam descobrir el rostre d’una Església pobra, amable i afable, que amb un
somriure i sense condemnes ni amargueses, ens feia present la bondat i l’amor de Déu.
La periodista Míriam Díez va dir d’ell que posava «primer les persones i després els
rituals i les ofrenes divines».

El papa Luciani deia que «el Senyor pren als petits del fang i els posa amunt; pren a la
gent del camp i de les xarxes de la mar i fa d’ells apòstols». Avui que és beatificat, ens
és presentat a tots els cristians com a exemple i model en el seguiment de Jesús, per la
seva senzillesa, alegria i humilitat.