Hi ha llibres que funcionen sorprenentment bé pel boca-orella. Autors o autores desconeguts a casa nostra que, per una petita espurna, comencen a estar en boca de tothom i sorprenen una gran majoria de lectors. Aquest és el cas del debut literari de Tatiana Ţîbuleac que va arribar a les nostres vides com “El verano que mi madre tuvo los ojos verdes”, publicat per l’editorial Impedimenta. La fama del llibre va créixer ràpidament i va assolir tal recorregut que les editorials catalanes no es van veure amb cor de competir-hi i van anar a publicar directament una obra posterior de l’autora: “El jardí de vidre” (Editorial Les Hores). Ha estat ara al 2022 que Amsterdam s’ha decidit a publicar una traducció catalana d’aquest llibre que ja és tot un clàssic contemporani de la literatura europea. I ja us asseguro que l’espera ha valgut la pena. Per fi podem gaudir de “L’estiu que la mare va tenir els ulls verds”.
El dia que la seva mare compleix 39 anys, l’Aleksy acaba l’escola obligatòria. Viuen a Anglaterra, són descendents d’immigrants polonesos i no es pot dir que mantinguin una bona relació. De fet, el jove odia la mare amb totes les seves forces, si per ell fos li agradaria matar-la amb les seves pròpies mans. El pare va marxar, és millor no parlar-ne. La seva germana Mika va morir en un accident. Des de llavors l’Aleksy ha crescut pràcticament sol, la mare ha passat la major part del temps borratxa. Però ara, just quan ell planejava anar de vacances amb dos amics, la mare li diu que vagi a passar l’estiu amb ella al nord de França. No hi ha res que pugui venir menys de gust al nostre protagonista, però tindrà un motiu de pes per acompanyar-la.
La narració, que ens fa el propi Aleksy des d’un futur indeterminat, és descarnada, amarga, i trenca tots els esquemes de les relacions maternofilials. L’odi que sent, la ràbia que mostra i aquestes ganes de desfer-se de la mare sonen gairebé antinaturals, autèntics torpedes a la nostra línia de flotació. Les maneres desesperançades de l’Aleksy i la mala llet que gasta ens fan pensar en en Holden Caulfield de “El guardià en el camp de sègol”. Però el viatge interior que emprèn el porta pel camí de la redempció i el perdó. I el de la comprensió també.
L’evolució del personatge es convertirà també en la de la nostra percepció de tot plegat. Però si bé l’argument és atractiu, les descripcions acurades i els missatges clars, allà on excel·leix Ţîbuleac és en l’estil narratiu, la manera de fer-nos arribar el torrent de sensacions que és ‘L’estiu que la mare va tenir els ulls verds”. Capítols curts, prosa sòbria, econòmica, sense palla innecessària. Cada frase compta, cada paraula transmet. En qualsevol moment ensopeguem una petita sentència que ens ajudarà a comprendre el tot, és l’única manera de fer-se una imatge completa, estar ben atent als detalls. No és una narració lineal, ens hem d’imaginar un home d’edat en circumstàncies difícils deixant que el fil dels seus pensaments s’escoli en el paper, recordant aquell estiu amb la mare, però també altres fets importants de la seva vida. Una narració a contrarellotge que t’empasses a glopades, a sobresalts i que, un cop acabada, t’ha canviat com a persona.
“L’estiu que la mare…” és un d’aquells llibres que perdurarà. La manera com et colpeix i et remou fa que no sigui fàcil de pair. No deixa de ser la història d’una treva forçada per les circumstàncies, però meravellosament explicada. Bella però freda, poètica però terriblement realista. Combinacions que semblen impossibles i que Tatiana Ţîbuleac assoleix amb aparent facilitat. Veurem construir el relat pedra a pedra, de manera quirúrgica, i pel camí mantindrà la tensió narrativa a un nivell altíssim, perquè això no és una novel·la: és un treball d’orfebreria. Probablement l’hauria gaudit també en castellà, però poder-ho fer en català li aporta encara un valor afegit, i dono les gràcies per això. Pel meu gust, una autèntica meravella que em costarà d’oblidar.
Advertències: No és una lectura lleugera i planera, no està explicada de manera lineal. També el que explica pot arribar a ferir en alguns moments i, en tot cas, general moltes emocions contraposades. Si busqueu lectura fàcil, no és el vostre llibre.
Recomanat especialment a: Lectors a qui agradin els llibres amb relacions familiars complexes i narracions amargues, llibres de vides difícils o miserables. Si us agraden autores com Agota Kristof, Ţîbuleac és una bona opció.
Fitxa:
Autora: Tatiana Ţîbuleac
Editorial, any: Amsterdam, 2022
Títol original, idioma, any: Vara în care mama a avut ochii verzi, romanès, 2017
Gènere: Narrativa
Traducció: Corina Oproae
Número de pàgines: 217
