Aquest estiu vaig estar malalta, però gràcies als Tecamolsaires hem continuat els tallers i us ofereixo aquest relat de la Laura Seguranyes amb música poètica per a celebrar que tornem estar amb vosaltres i que totes les arts ens retroalimenten.
CASSOLES A RITME DE SWING
(A RITME DE SWING. Andreu Toneu.
El fred va despertar la Leah Evans vint minuts abans de les set. Va saltar del llit delerosa de prendre un cafè ben calent, es dirigí a la cuina cantussejant una cançó
“Ara ve l’estiu. I travessaré l’oceà. Per poder escoltar la música que em corprèn”
Poc s’imaginava la música que li esperava. L’ensurt va ser majúscul. Quin enrenou de plats, tasses, gots i bols cantant i ballant swing.
Tan endreçat que ho havia deixat. Ara la cuina era una olla de cols!
– Què feu? –preguntà esverada la Leah.
– Què fas tu aquí en aquestes hores? Hauries d’estar dormint! –li va recriminar la tapa de l’olla de pressió.
– És la meva cuina!
– No t’equivoquis! És la nostra cuina! Sense nosaltres aquesta cambra seria tan insulsa com el dormitori o la saleta. Nosaltres som els veritables amos! -Va afegir indignada l’esmentada tapa pujant de to.
– De dia et deixem fer tot el que vols –això ho afegí una cassola que havia patit cremades de tercer grau més d’un cop– No ens exclamem ni tan sols quan t’enrotlles parlant per telèfon amb les teves amigues i deixes socarrar el dinar i cremes el cul d’algú de nosaltres.
– Però, escolteu… Què és aquesta disbauxa? Ballant tota la nit d’amagatotis! No heu demanat mai permís per fer aquestes festes!
– Escolta noia –va fer mot indignada la safata de l’amanida– T’ha faltat mai res a la nevera o al rebost?
– Mai! –reconegué la mestressa.
– Així doncs? –Intervingué ofès el cullerot– Quin mal fem nosaltres ballant el swing? No consumim menjar, ni begudes alcohòliques. Només consumim aigua i sabó.
La Leah ja no estava tan segura d’haver-se despertat aquell dia, semblava que no podia ser que allò estigués passant.
–Estic desperta?
– I tant –va prendre la paraula l’escombra contrabaixista– i hauries d’estar dormint en lloc de venir a aixafar-nos la guitarra d’aquesta manera! Jo… i crec que parlo en nom de tots: “Vull escoltar de prop els sons del contrabaix que lentament s’endinsen pel meu cos”
– Això és molt divertit doncs! –Reaccionà de sobte la dona.
–Per a tu potser sí! –Diu ara el colador contrariat, mirant el rellotge i veient com amb tanta conversa aviat serien les set i quedarien tots congelats i immòbils.
Llavors mentre intentava pair tot allò els va dir:
–No entenc tanta indignació per la vostra part! Us he tractat mai malament? Us eixugo amb draps adients, utilitzo els millors detergents. No esteu contents que sempre he defugit de comprar un rentaplats per tal de no sotmetre-us a l’estrès de les altes temperatures i l’agressivitat dels detergents? Quan us trenqueu els que sou de porcellana us enganxo i us deixo amb la vostra família!–continuà amb fermesa– La meva cuina la tinc sempre ventilada. Sou en un entorn lliure de fums i pudors… Digueu-me, marxaríeu a un altre lloc a viure si poguéssiu?
Es va fer un dens silenci, alguns estaven a punt de plorar… La Leah tenia raó, eren afortunats, vivien en la tranquil·la cuina d’una tranquil·la dona que se’ls estimava.
Des de l’olla de pressió, l’estri més pesat i contundent a la copeta més fina i delicada, passant per la coberteria i els draps de cuina, tots van anar dient que tenia raó, li referiren històries que ella ni recordava de moments quan s’havien sentit molt respectats i ben cuidats. Ara tots plegats havien emocionat la Leah.
– Escolteu, des que va morir en Henry tinc poca vida social…
Era cert, en Henry no parava de convidar els seus amics del club de pesca.
Tots van sentir una esgarrifança, aquell home era un desastre a la cuina. Ell i la seva colla, arribaven amb els peixos acabats de pescar al Mississipí i ho deixaven tot fet un desastre. No respectaven ni els draps! Feien servir els de la cristalleria per netejar el marbre de la cuina ensangonat! Tampoc sabien fer servir correctament els ganivets i els estressaven molt.
Deixaven els plats bruts i les llaunes de cervesa escampades pertot arreu. Tot allò que tocaven ni de broma tornava al seu lloc.
La tapa de l’olla de pressió, que no era precisament refinada, digué despectiva:
– En Henry era un porc!
Tots van veure la cara de dolor de la Leah en sentir això. L’escorredora espantada va intervenir:
– No li facis cas Leah, no ho diu amb mala intenció, vol dir que no era tan polit com tu. Tu ets molt acurada, en canvi, ell… ell ens feia anar de qualsevol manera.
–Era un porc! – Insistí contundentment la tapa.
Tots estaven tensos, deu minuts i quedarien congelats i no haurien resolt res. Potser el dissabte que ve, la Leah organitzaria un yard sale o els repartiria entre les nebodes i ja no es tornarien a veure mai més.
La Leah es recordà d’en Henry quan junts van arribar a Louisiana, acabats de casar amb tants anhels al cor i al punt d’encetar un pròsper negoci:
“Arribaré a nova Orleans. Amb les meves teles. I allà escamparé de colors totes les incerteses”
Com l’enyorava en Henry! Contrariada i ferida, argumentà:
– En Henry era un bon home! – es va sentir un murmuri d’aprovació, ningú ho dubtava això, miraven la tapa esperant que no insistís repetint el que tots sabien – un home treballador, honrat, fidel, responsable…
Després d’un llarg i incòmode silenci, la Leah afegí:
– Però cuinant era un bon porc! Ell i tots els seus amics! –i esclatà a riure a cor què vols, ella i tot el seu parament.
Havien arribat a allò tan difícil anomenat equilibri. El difunt era bon home, però marrà de mena i en aquella casa ho havien patit tots.
D’ençà d’ aquell dia la Leah passava bona part de la nit amb ells, els estris de cuina no en sabien massa de la vida dels humans, hi havia coses que no entenien i això va ajudar la Leah a obrir els ulls. Els “per què???” De les olles, O els: “Com dius…?” De la coberteria, la van dur a adonar-se’n que havia normalitzat coses ben absurdes.
La Leah es va anar tornant transparent com els gots, que deixaven veure allò que contenien sense sentir-se incòmodes. Com l’olla de pressió que suportava moments extrems i sempre sabia quan era hora d’esbufegar i afluixar tensió. Com els ganivets que sabien que hi ha coses que cal tallar-les…n’hi ha que, com més aviat millor.
Un bon dia, per ser més exactes, una bona nit, els va demanar si volien que pintés la cuina o canvies la vella làmpada que penjava del sostre.
L’olla exprés ho veia clar i tots van assentir les seves impetuoses paraules:
– Leah, ni parlar-ne, res de pintar ni arreglar coses. Bé… fes el que vulguis! També és la teva cuina. Però digues que mai deixaràs de compartir les nits amb nosaltres!
–Entesos! –Va fer ella feliç i va decidir canviar la lletra del Mestre Toneu:
“I quan els llums s’apaguin
Baixaré a la cuina (pujarem a l’habitació)
I els nostres cors bategaran
A ritme de Swing”
Laura Seguranyes. Febrer 2024
