Una franja molt àmplia de la població de Catalunya està en procés d’envelliment i, per salut que tinguin, que tinguem, a mesura que es van complint anys cada vegada seran més necessàries les cures, així com seran ben útils les eines que la tecnologia proporciona com la ja famosa «medalleta» que feia servir la meva mare, que vivia a Barcelona: el giny l’havia tret de més d’un ensurt i va facilitar no poques vegades una primera assistència mentre els fills no arribàvem al domicili.
Tots volem romandre a casa el màxim de temps possible, i a aquest tipus d’ajuts domiciliaris em vull referir, ja que la tecnologia avança, es perfecciona i ofereix grans possibilitats d’atenció als membres de més edat. Però ja han començat a alçar-se veus d’alarma: les multinacionals tecnològiques ‘marginen’ el català en els assistents de veu, per exemple, de manera que ‘imposen’ el castellà als més necessitats d’aquests artefactes que són, precisament, la gent gran.
En aquest moment, els catalanoparlants som exclosos d’aquestes eines tecnològiques en una revolució fenomenal que acaba de començar. La nostra llengua cada dia es troba més en precari en la nostra societat amb l’aquiescència del govern, i amb el PSC amenaçant d’introduir, si governa en la propera legislatura, un 30% de castellà a les aules, encara que el tant per cent ja és el triple sense que s’hagi fet res: la immersió lingüística s’ha aplicat de manera descurada, sense una vigilància que n’assegurés la correcció, sobretot en els últims trenta anys. Això se sap no només perquè ho diuen les xifres sinó pel sentiment de pèrdua que han experimentat els nostres companys de generació que han treballat a l’ensenyament. No és, doncs, la llengua castellana la que s’ha de protegir a Catalunya: s’aguanta ben dreta a tot arreu, i més si les xarxes i les multinacionals en procuren l’ús i la visibilitat.
Està envellint una gran proporció de la població catalanoparlant de Catalunya i se la margina de la llengua pròpia: la llengua que amb tant d’esforç i sofriments en alguns casos ens han llegat pares i avis. S’està produint en el moment present un dels més grans maltractaments que es pot infligir als nostres majors en la seva dignitat i sembla que això no preocupi ni poc ni molt a les institucions que haurien de vetllar per la salut, en aquest cas, mental, espiritual i de reconeixement de la identitat. Cal fer esment que en malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer pot arribar un moment en què no es pugui parlar amb els afectats si no és en la llengua materna, l’última que s’oblida.
La tècnica, amb la tan ponderada intel·ligència artificial que avança a passos de gegant, amb un simple toc permet la comunicació en qualsevol llengua, també la llengua catalana sempre que hi hagi la voluntat d’incloure-la. I aquí és on es topa amb l’os dur: hi ha d’haver voluntat social i política per fomentar-ne l’ús i si cal exigir-ne la inclusió en els ginys tecnològics, ja que de voluntat econòmica ja s’entén que no n’hi haurà. El capital és el capital i en el seu cervell només hi caben els guanys.
El tema és molt greu. Així, doncs, ¿s’hi farà alguna cosa per redreçar una situació que té a veure amb els drets de les persones i més encara amb persones vulnerables com és la gent gran? Comencem per parlar-ne, comencem per posar la qüestió a la palestra de la manera més altruista i egoista al mateix temps: els qui passem dels setanta anys anem pel camí traçat que la vida traça per a tothom. Un dia o altre tots necessitarem cures i ajuts de tota mena i segur que no voldríem viure com se’ns tracta com a estrangers en pròpia casa havent-hi, com hi ha, solucions que, naturalment, passen per la voluntat política mentre no tinguem un estat propi que protegeixi la nostra llengua i el marc conceptual i cultural que porta aparellat.
