La batalla entre el nacionalisme espanyol estatal, i el nacionalisme català regional va arribar al seu punt àlgid durant el referèndum de 2017, quan les elits polítiques de l’últim van ser capaces de crear un discurs i una narrativa molt eficaç a l’hora de construir o avivar un esperit nacional en la població. Després d’aquest esdeveniment, i de tot el que va comportar, el nacionalisme espanyol va ser capaç de recuperar el terreny perdut en els anys subseqüents. Això va ser possible a causa de nombroses raons, com la decebedora conclusió del referèndum, la fatiga de la població en relació amb aquest tema, els esforços propagandístics espanyolistes, i també al fet que resulta molt més fàcil posicionar-se amb el clar guanyador. La victòria del cantó contrari de l’independentisme resulta extremadament llunyana, especialment després dels esdeveniments mencionats. No ser neutral en el tema o espanyolista resultava molt més esgotador psicològicament que ser-ho. Això pot semblar un fet sorprenent per les persones amb les idees clares, per la part de la població més indiferent no necessita molt més que comoditat i un parell de discursos encoratjadors per subscriure’s a un moviment o idea. Això també implica la seva fragilitat com a integrant del grup.

Això ens porta a entendre la importància del populisme en els conflictes entre nacionalismes, especialment en l’actualitat. En una societat cada vegada més globalitzada, diferents autors ja han interpretat els possibles canvis en les dinàmiques que això podria comportar. Eric Storm va proposar que la globalització ha disminuït la potencial influència dels nacionalismes estatals, cosa que resulta evident observant la gran part de la població que no s’identifica amb l’esperit nacional o simplement ni tan sols ha arribat a plantejar-s’ho. Tanmateix, això crec que també és extrapolable als nacionalismes regionals. Quan la població no sent pertinença a una nació degut a totes les influències exteriors, s’ha de tornar a utilitzar tant els recursos que s’han fet servir per crear esperits nacionals en el passat, és a dir, la història i motius nacionals, però també s’ha de crear una narrativa present amb la força suficient com per atreure aquells indiferents. Aquesta forma de populisme pren molta més rellevància. Si a això li sumem l’eficàcia que els nous mitjans de comunicació li han donat al discurs populista, el conflicte entre el nacionalisme català i l’espanyol, igual que altres conflictes de naturalesa similar, és molt més comprensible. L’antagonisme de la nació estatal que imposa el poder per part del nacionalisme català, i el posterior creixement de l’extrema dreta que el nacionalisme espanyol fa servir com a punta de llança. És interessant observar com en aquesta mena de conflictes, i en la política en general, la resposta a un plantejament populista no és un contraargument, sinó l’ús de narratives igualment populistes per sufocar les flames. I fins ara aquest mètode sembla ser prou eficient pels actors del conflicte.