Deixem-ho clar: no tinc cap autoritat especial per pontificar sobre els problemes d’Europa, però crec que puc atrevir-me a exposar la meva opinió, sobre els moments difícils que viu ara la Unió Europea, en un parell d’articles. No sóc res més que un ciutadà europeu que rep com tothom la informació que ens faciliten els mitjans habituals de difusió de notícies. Però per altra banda en sóc també un que ha viscut una guerra civil molt de prop, una de mundial (per sort més de lluny, però tocant-ne també més d’una conseqüència), una llarga dictadura, i un llarg temps en què el nom d’Europa era, a la nostra terra, com una paraula màgica, una promesa d’un món millor del que ens separaven els Pirineus. No sempre, però, l’edat i l’experiència també serveixen de vegades.
Avui “Europa” és per molts una font de desil·lusions, segurament perquè les esperances havien estat massa altes. Massa gent havia oblidat que la Unió Europea no era un món de sants i d’altruistes, sinó un espai on hi havia el mateix tant per cent de pocavergonyes i de tocats de l’ala com a tot arreu i la mateixa contraposició dels interessos generals i dels privats que podem trobar arreu del món. Però massa gent també oblida que, amb tots els defectes que hi hagi, ser dins de la Unió Europea és la millor opció per a tots els països que la formen. Els avantatges superen els desavantatges. I a Anglaterra cada vegada és més gent la que lamenta haver votat per sortir-ne.
La desil·lusió de molts (i no sols a casa nostra) ha portat uns resultats gens bonics de les darreres eleccions al Parlament europeu. I aquests resultats no ajudaran pas gaire a fer del Parlament d’Estrasburg una eina millor per fer front a tots els reptes que tenim ara al davant, com ara: el canvi climàtic, la immigració, i les greus conseqüències de la megalomania de Putin, per citar-ne només els més importants. Aquesta desil·lusió, aquest diguem-ne “vot de protesta” és el que ha catapultat al Parlament representacions de partits minúsculs i extremistes (tant de dretes com d’esquerres) que dificilment aconseguirien mai representació als parlaments nacionals. Deixo de banda aquí els decebedors resultats dels nostres partits independentistes que es deuen a altres causes.
Aquí vull concentrar-me en el factor que més ha regirat la política de la UE amb conseqüències directes per a tots els seus ciutadans: la guerra a Ucraïna. Abans que el megalòman del Kremlin, mal informat sobre la real capacitat d’actuació de l’exèrcit rus en aquells moments, engegués la seva “operació especial”, creient que es menjaria Ucraïna en pocs dies, tots els governs europeus, tant els de la UE com els neutrals creien que les guerres a Europa eren cosa d’un passat que no tornaria mai més. Després de la disgregació de la Unió Soviètica i del final de la guerra freda, la majoria d’estats (i Alemanya és un dels que més ho va fer) van reduir les despeses de defensa i la xifra de soldats en actiu i d’armament, creient que ja només caldrien per missions de pau a zones llunyanes del món. Quan Putin es va apoderar de Crimea, hi va haver les protestes de rigor, l’annexió no va ser reconeguda internacionalment i es van produir les primeres sancions econòmiques contra el règim de Putin. Però a aquest li havia sortit la jugada com ell volia i això, com s’ha vist, el va envalentir a passar a la segona part dels seus plans, Menjar-se un bon tros d’Ucraïna i convertir la resta en un protectorat rus, en què pogués fer un procés intens de russificació fins a extingir la personalitat pròpia del poble ucraïnès. La reacció occidental va venir de seguida, però més en forma de declaracions de solidaritat que no pas en ajuda directa. Aquesta va trigar massa a engegar-se senzillament perquè cap país, cap organització, estaven preparats per una eventualitatb així. En conjunt es pot dir que l’ajuda a Ucraïna, tot i alguns èxits, ha estat: massa poca i massa tard. I així segueixen morint més ucraïnesos a les ciutats que no es poden defensar adequadament dels drons i els míssils russos.
Les repercussions a la vida diària dels ciutadans europeus, seran cada vegada més visibles i poden portar agitacions socials de gran abast. Però això he de deixar-ho per l’article següent.
