L’acció transcorre a la sala de professors d’un institut de secundària del Vallès Occidental. És hora de l’esbarjo. La discreta professora entra amb un somriure discret també i un bon dia de cortesia, que la salutació grossa ja l’ha feta abans de les vuit del matí, quan les piles del primer cafè amb llet encara estaven plenes. Quan arriba davant de la petitíssima prestatgeria que du el seu nom, hi deixa el seu voluminós cartipàs, no sense treure abans un petit embolcall on hi espera, impacient, el seu entrepà. Mentre, asseguda a la cadira més propera, hi fa la primera mossada, els ulls se li posen en blanc per un segon. De bon matí, l’havia preparat amb cura, escollint el tall i el pa sense oblidar un petit afegit vegetal –de vegades, una fulla d’enciam, altres, una tira de pebrot– que han quedat banyats literalment amb el millor oli d’oliva abans de tancar el llonguet. Ara el mastega amb calma, però sense poder entretenir-s’hi gaire, que l’hora de l’esmorzar va avançant. L’entrepà va minvant també, però no el plaer ni la sensació de recuperar les forces abans de la quarta classe del matí. Sense perdre una enruna, el delit va coll avall notant els regustos combinats, deixant-li els llavis lleugerament brillants abans de torcar-los amb el tovalló de paper.
“M’has recordat un poema”. L’hi ha dit una companya valenciana –que maca i fallera és!– amb qui comparteix sovint conversa informal intercalada amb la professional. No queda temps de parlar de gaire cosa més, només de dedicar-se un altre somriure mutu i acomiadar-se, que els alumnes són a punt d’entrar. Al dia següent, l’escena es repeteix: la professora de l’entrepà deliciós torna a irrompre a la sala atapeïda de gent i es planta davant del seu cau. Aquest cop, però, hi troba un full blanc amb un text imprès corbat a sobre de la muntanyeta que forma el seu entrepà. L’agafa. Un amb carinyo escrit a mà, encapçala la pàgina. És la lletra de la seua companya fallera. No fa pas tants anys, la gent ens reconeixíem per la lletra, ho recordeu? I, aquell matí, potser per primer cop, deixa el deliciós esmorzar per més tard. Agafa el full amb les dues mans i es disposa a llegir-lo com si fos una convocatòria d’una reunió extraordinària, o un full d’incidència d’algun dels seus alumnes, sabent perfectament que no és cap de les dues coses. Sense alçar les celles, els ulls ballen per sobre del poema de Vicent Andrés Estellés Res no m’agrada tant. I somriu per dins, com si algú li hagués ensenyat una foto en la que havia sortit ben afavorida. Així se sent quan imagina com la veia la companya valenciana –amb qui comparteix un lèxic similar i amor per les lletres– mentre gaudia amb fruïció del seu moment d’ambrosia. El poema descriu l’incomparable moment de gaudi que el poeta té mentre es cruspeix – ell diu me’l fot– un pebrot escalivat enramat d’oli cru.
Mentre el llegeix, s’adona que estima la vida també, tal i com va fer el poeta que tenia la mort ben present en la seua obra. Però pensa que la vida no cal abraçar-la sencera, que potser no s’ho mereix pas. I s’adona que ja fa temps que és capaç d’escollir-ne els petits plaers, com qui pica un lluc d’enciam d’una amanida. O quan es rep el primer raig de sol després de la pluja; o quan es fa un regal i és rebut amb crits i salts. I somriu quan recorda que de vegades s’atura a les escales i canta com si ningú la pogués escoltar. O quan una mà petita es posa dins la seua i hi nia com un ocellet. O quan surt a caminar en companyia i les cames marxen al ritme de les converses remullades de rialles.
Mai no li podré agrair a la meua companya fallera i salada que m’ajudés a entendre-ho potser sense saber-ho. I quin moment millor que recordar tot això que després de sortir d’un concert –on potser no he aplaudit prou–en què un cantautor amb cert renom ha posat música als poemes de V.A. Estellés. Sense sospitar-ho, esmorzàvem junts el Vicent i jo. I no he pogut evitar que els plaers de la vida es posin en filera sense pressa per ser assaborits, com les mossades de pa amarat d’oli enmig d’un matí de feina.
