Sovint el colesterol és vist com una espècie d’assassí que habita a l’interior de l’organisme i al que cal mantenir a ratlla. Quina idea tan errònia! El colesterol és una substància especial i essencial dels animals. Els vegetals no en tenen, ells tenen l’ergosterol, un parent del colesterol.
El colesterol no és perillós, en absolut. Ans al contrari, ens és imprescindible. La major part del colesterol forma part de les membranes cel·lulars. Una petita part del colesterol és el precursor d’altres molècules com els andrògens, els estrògens, la vitamina D, el cortisol o l’aldosterona. Tenim, finalment, el colesterol que circula del fetge als òrgans i teixits per ser fet servir per les cèl·lules i el colesterol sobrant, que va d’aquestes cèl·lules al fetge i del fetge a la bilis per ser excretat amb la femta. El colesterol circulant és el que es determina mitjançant les anàlisis clíniques i, segons els valors, és indicatiu d’algun desordre fisiològic.
En realitat el problema no és el colesterol que circula pels vasos sanguinis. El colesterol, que és un lípid, una substància hidròfoba, només pot circular embolcallat amb algunes substàncies lipòfiles, ja que la sang és bàsicament aigua. Aquestes substàncies són les lipoproteïnes. El perill vindria d’algunes de les lipoproteïnes transportadores de colesterol. No m’estendré en comentar el que és ben conegut, una descripció sobre les LDL, les lipoproteïnes que porten el colesterol del fetge als òrgans i teixits.
Quan llegim el perfil lipídic que ens mostra l’informe d’una anàlisi clínica veiem que hi apareix el valor de la concentració dels triglicèrids, que són els greixos circulants. Són perillosos quan estan en excés, però no seran objecte de tractament en aquest article. També hi apareix la concentració del colesterol VLDL (colesterol embolcallat en lipoproteïnes de molt baixa densitat); la concentració de colesterol LDL (colesterol embolcallat en lipoproteïnes de baixa densitat); la concentració de colesterol HDL (colesterol embolcallat en lipoproteïnes d’alta densitat) i la concentració de colesterol total que és la suma dels anteriors.
Les VLDL i les LDL transporten el colesterol del fetge als òrgans i teixits, mentre que les HDL recullen el colesterol sobrant dels òrgans i teixits i el porten al fetge perquè l’excreti amb la bilis. Les VLDL, l’LDL i la lipoproteïna (a) comparteixen a l’estructura una apolipoproteïna. La ApoB100. La concentració total d’ApoB100 és la que realment determina el contingut de colesterol considerat perillós.
Les VLDL i les LDL són les lipoproteïnes que, segons el que s’accepta comunament, comporten risc i els protocols mèdics indiquen com ha d’actuar el metge per fer que el pacient mantingui una concentració baixa al sèrum. Ans al contrari, les HDL són les que es considera que és convenient que estiguin a una concentració elevada perquè serien beneficioses.
És interessant indicar que tot i que el risc d’accident cardiovascular s’associa sempre a concentració elevada d’LDL, els nivells molt baixos d’LDL s’han associat a alt risc de mortalitat per totes les causes i, especialment, per ictus. Segurament, massa poc colesterol subministrat a les cèl·lules fa que l’endoteli sigui més feble i es trenqui més fàcilment.
Pel que fa a l’HDL, s’ha descrit que hi ha una correlació inversa ben establerta entre els nivells plasmàtics d’HDL i la incidència de malalties cardiovasculars. És a dir, la concentració plasmàtica baixa d’HDL s’associa amb un major risc de patir una malaltia cardiovascular. Els estudis suggereixen que les HDL podrien protegir les artèries de danys químics o biològics o facilitar la reparació de lesions.
En aquest article em referiré principalment a les HDL.
En primer lloc, cal recordar que s’estima com a apropiada una concentració d’HDL entre 40 mg/dl i 80 mg/dl, en homes i d’entre 50 mg/dl i 90 mg/dl, en dones. Tot i que sempre ens diuen que com més alta sigui la concentració d’HDL millor, no és cert. Si aquesta supera els valors indicats, crea una situació patològica.
Quan ens referim a HDL no parlem d’una espècie única homogènia i definida. HDL inclou un conjunt gran i complex de partícules amb múltiples subclasses i amb una característica concreta: tenen una densitat alta respecte a la resta de lipoproteïnes. És com si quan parlem de persones ens referim als “alts”, evidentment n’hi ha de moltes alçades.
Quan en una anàlisi clínica ens indiquen un valor de colesterol HDL ens estan donant la suma de les concentracions de totes aquestes partícules diferents de densitat alta. Engloba totes les lipoproteïnes complexes d’alta densitat que transporten el colesterol al fetge i que estan formades per fosfolípids, colesterol i lipoproteïnes.
Les HDL no contenen l’apolipoproteïna ApoB100. A les HDL hi trobem vuit apolipoproteïnes (A-I, A-II, C-I, C-II, C-III, D i E), la principal i estructural l’apolipoproteïna A-I (ApoA-I), que sovint es determina a les analítiques completes, desgraciadament no és la norma. En conjunt, a les HDL hi ha més de 80 proteïnes diferents i més de 200 espècies de lípids, així com diversos microARN i altres molècules potencialment bioactives. La variació en la composició d’aquestes apolipoproteïnes confereix a les HDL densitat, mida i altres característiques diferents.
D’entre aquest complex conjunt de proteïnes que formen les HDL en destaco la paraoxonasa 1 (PON1), la lipoproteïna associada a la fosfolipasa A2 (Lp-LPLA2 o PAF-AH), la lecitina-colesterol aciltransferasa (LCAT) i la glutatió peroxidasa pel seu paper en la defensa de l’organisme.
No citaria tota aquesta complexitat, sobre la que no cal aprofundir, si no fos per indicar que les HDL tenen la capacitat de fer un conjunt d’accions antiaterògenes, incloent-hi les activitats antioxidants (eviten l’oxidació), antiglicatives (eviten la glicació, que és la unió de sucres a les proteïnes) i antiinflamatòries (eviten la inflamació) que depenen d’aquestes proteïnes.
Aquesta complexa composició fa a les HDL capaces de capturar i incorporar lípids potencialment tòxics que circulen pel sèrum i mantenir-los en un entorn on es poden hidrolitzar de manera segura i transportats al fetge per a llur eliminació. També eliminen espècies reactives. Algunes de les molècules orgàniques que capturen, les neutralitzen i eviten així llur acció oxidant. És evident, que eliminar aquestes substàncies és una acció efectiva per protegir la salut. Les característiques de la superfície externa de les HDL fa que s’hi uneixen molècules molt diverses, la qual cosa suggereix que la lipoproteïna pot servir com a superfície d’adsorció versàtil perquè les proteïnes formin complexos que facilitin que metabolitzin els lípids. Les HDL actuarien d’escombriaires del sistema circulatori.
És probable que PON1 sigui fonamental per a la capacitat antioxidant de les HDL, la qual cosa comportaria un efecte protector de PON1 contra l’estrès oxidatiu, ja que serien uns potents antioxidants sèrics. Les PON1 són enzims que tenen la funció d’hidrolitzar peròxids lipídics i també poden eliminar els compostos organofosforats. Aquests enzims hidrolitzen els fosfolípids oxidats proinflamatoris de cadena curta i, d’aquesta manera redueixen les respostes inflamatòries. A més, la glutatió peroxidasa protegiria les biomolècules del dany oxidatiu. Amb tot, hi ha autors que defensen que el paper fonamental en la hidròlisi dels perillosos peròxids lipídics és PAF-AH. Sigui més un o altre, conjuntament redueixen el risc d’oxidació de les lipoproteïnes i redueixen el desenvolupament de l’ateroesclerosi i el risc d’accidents cardiovasculars. L’ateroesclerosi no ve tant de les LDL com de les LDL oxidades. La concentració baixa d’HDL afavoreix que hi hagi més quantitat de partícules d’LDL oxidades. La capacitat d’evitar LDL oxidades la fan una poderosa substància antiateroescleròtica.
Les HDL són heterogènies en la seva capacitat antioxidant i ho són en funció de la mida. Aquests enzims defensius estan presents en proporcions més altes en les HDL petites i serien aquestes les que neutralitzarien els peròxids de manera més activa.
Podríem concloure que HDL és una gran molècula amb una enorme capacitat de defensa de l’organisme, és un eficaç antioxidant i quan en tenim poc, disminueix el potencial defensiu.
Un fet poc tractat i probablement sorprenent per a algunes persones, és la relació que existeix entre el colesterol i el càncer. Cal destacar, primer, que es coneix bastant bé que hi ha una evidència científica que correlaciona alguns paràmetres del perfil lipídic i el càncer, però que es desconeix quins són els mecanismes reals que regeixen aquesta correlació.
Les dades clíniques indiquen que en les persones que tenen l’HDL baix, augmenta el risc de càncer gàstric, colorectal, hepàtic, de pàncrees, vesícula biliar i biliar en comparació amb el grup que té l’HDL considerat normal. L’augment del risc és més pronunciat per al càncer hematològic i del sistema nerviós, i en grau més baix per al càncer de pit i respiratori. Davant d’un diagnòstic de càncer, la concentració d’HDL es pot utilitzar com a marcador del pronòstic en pacients amb certs tipus de càncer i es pot utilitzar com a mesura predictiva per al pronòstic de supervivència. Amb tot, queda camí per recórrer.
Probablement, encara que no hi ha informació concloent, es correlacionaria millor el risc de patir càncer amb la concentració de la lipoproteïna ApoA-I que amb la d’HDL. Això vol dir que a igualtat de concentració d’HDL, com més petites siguin les partícules d’HDL (més nombre de partícules) més lipoproteïna ApoA-I n’hi haurà.
A banda de l’eliminació de substàncies inductores de càncer, les HDL podrien tenir un paper anticancerigen pel fet de reduir el colesterol cel·lular. La captació cel·lular de colesterol inhibeix l’activació de les vies oncogèniques. La proliferació cel·lular pròpia dels tumors implica una alta demanda de colesterol per part de les cèl·lules canceroses. Reduir l’aportació frena l’expansió del càncer. S’ha estudiat l’efecte de nanopartícules d’HDL sintètic sense colesterol com a eina terapèutica en el càncer endocrí. La funció seria la de consumir tot el colesterol cel·lular. Teràpia fascinant.
Tenim moltes preguntes sense resposta. Les HDL encara oculten alguns misteris. No és fàcil, però intenteu tenir una bona concentració d’HDL.
No us ho diran gaire, però penseu que els paràmetres clau que heu de controlar són dos:
[triglicèrids]/[HDL] < 2
[colesterol total]/[HDL] < 5 (si pot ser menor que 3, molt millor).
