A mesura que passa el temps, cada vegada se senten més queixes sobre la manca d’atenció sanitària en català. Ara mateix ha sortit l’enquesta d’usos lingüístics de població i una de les dades és que el 41% de la població parla amb el personal mèdic només en castellà.
Algunes persones fan crítiques públiques sobre aquest fet, però el nombre dels que no es queixen, segons es dedueix d’aquestes dades, és molt més gran. Les queixes no es refereixen només als metges, també a les infermeres i auxiliars sanitaris. Malauradament, no només es lamenten perquè el metge només parli espanyol, ho són per l’actitud contrària als drets lingüístics del pacient.
De vegades, el fet de no parlar català o de la manca d’atenció es confon amb discursos que posen en dubte la capacitat dels professionals. Una queixa genèrica no precisa en la formulació pot derivar en una mala interpretació.
Voldria descriure la situació amb què ens trobem a Catalunya amb els professionals mèdics, però que, en molts aspectes, també es fa extensiu a altres professions de menys impacte mediàtic.
Què cal per ser metge? Evidentment, fer la carrera de Medicina.
Qui pot demanar fer el grau de Medicina a una universitat catalana? Qualsevol ciutadà que tingui acreditat l’accés la Universitat en alguns països de la Unió Europea o altres països en règim de reciprocitat. També, estudiants d’altres estats amb unes condicions determinades. No és que hi hagi un districte universitari únic espanyol, és únic a l’espai comunitari. No hi podem posar cap limitació.
Qui pot fer la carrera a una universitat catalana? Cada universitat ofereix un nombre de places autoritzades pel govern, lligades a la capacitat del centre. Per ampliar-les es requereix inserir-les en la planificació estatal del govern espanyol. Les demandes dels candidats s’ordenen per nota d’accés i hi entren els millors situats. La nota del darrer es coneix com a nota de tall. La universitat no demana cap nota, com erròniament sento dir sovint, és el resultat de la relació demanda / oferta. Les notes de tall són molt altes perquè la demanda és gran.
Com que les universitats catalanes estan molt ben considerades, la demanda d’altres ciutadans de l’estat espanyol és elevada. Les dades dels darrers cursos indiquen que entre el 35% i el 45% dels estudiants que ingressen a Medicina a les universitats públiques catalanes no han estudiat el batxillerat a Catalunya. Frenen la demanda exterior la llengua, cada vegada menys, i el cost de la vida.
Quan acaben la carrera, els titulats poden tornar als seus llocs d’origen o quedar-se a Catalunya.
Acabada la carrera i obtingut el títol, el titulat pot exercir la medicina sense ser especialista, però prèviament és obligatori col·legiar-se. Amb el títol, qualsevol metge es pot col·legiar a un dels col·legis de metges de Catalunya. No cal que hagi fet la carrera a Catalunya. Si ha fet la carrera en algun estat comunitari o Suïssa haurà de portar el reconeixement i si l’ha fet en algun altre estat, l’homologació del títol i no podrà exercir si no té la residència i el permís de treball.
La conseqüència lògica és que el nombre de col·legiats no especialistes nadius de Catalunya ha disminuït en els darrers anys. Un fenomen que és comú a altres professions.
Els metges no especialistes poden exercir la medicina general en centres de salut privats, en residències i altres centres sociosanitaris i les tasques solen ser les de fer revisions mèdiques i similars. Poden també fer de metges de control en ports, aeroports, forenses, etc. també fer recerca.
L’especialitat és imprescindible per exercir al sistema públic de salut, ja que sense una especialitat, legalment no es pot contractar cap metge ni metgessa. És cert que durant la pandèmia, el 2020, es va habilitar a les comunitats autònomes per contractar metges sense especialitat i que el Tribunal Suprem va sentenciar que en casos excepcionals, per prestar el servei, es podia fer aquesta contractació. En tot cas, sembla que els que actualment no són especialistes, haurien d’aconseguir l’especialització.
La majoria dels graduats en Medicina que es queden a l’estat intenten fer l’especialitat. Per fer l’especialitat cal fer primer l’examen de Metges Interns i Residents, el conegut MIR. Es pot inscriure al MIR qualsevol metge amb el títol espanyol, comunitari o homologat.
Els que superen l’examen poden accedir a les places que ofereixen els centres i unitats docents. A Catalunya hi ha unes 1.400 places als hospitals, enguany 1011 a Barcelona. A aquestes places s’hi accedeix per un mecanisme de tria amb preferència dels que tenen millor qualificació. Només el 42,5% dels que hi van accedir a les places de Barcelona són nascuts a Catalunya i un 37% són de fora de l’estat, la majoria procedeixen d’Amèrica Llatina.
Per acabar-ho d’adobar, el 70 % dels MIR es plantegen marxar de Catalunya un cop obtinguin l’especialització. Dels que es queden, una part significativa no vol accedir a la sanitat pública.
Un cop acabat el MIR, els especialistes han de registrar l’especialitat al col·legi del lloc on vulguin exercir. Poden també fer-ho els que vinguin amb l’especialitat d’altres llocs, però si venen de països no comunitaris, han d’homologar l’especialitat. Aquest és un procés que acostuma a ser burocràticament complicat i llarg, cosa que fa que alguns professionals ben qualificats i amb experiència no puguin o triguin molt a obtenir l’homologació.
Quines són les causes que fan que els especialistes formats aquí vulguin marxar?
Una de molt important és la càrrega de feina a què són sotmesos i les dificultats per a la conciliació familiar. També consideren que fan feines que no són adequades a la seva formació. Una altra causa és la remuneració. Els metges en altres països europeus cobren salaris substancialment més alts i en altres parts de l’estat el cost de la vida és molt més baix. A banda de per a la gent d’aquí, que no vulgui moure’s, l’únic incentiu objectiu és per a aquells metges que puguin accedir als hospitals de prestigi que tenim aquí. No sembla que puguin tenir massa incentius per treballar en un CAP.
El problema de l’atenció mèdica a Catalunya no és dolenta quant a la qualitat dels professionals. Sí que és dolenta per la manca de facultatius del sistema públic, cosa que comporta grans endarreriments en l’atenció.
Un dèficit greu i amb tendència a anar pitjor pel que respecte a rebre atenció mèdica en català. El 31 de desembre de 2023, a Barcelona només el 56% dels col·legiats eren nascuts a Catalunya. La proporció disminueix entre els més joves.
El nombre de metges pot solucionar-se amb més places universitàries i d’especiació, fins a saturar els centres de formació. Aconseguir més metges que atenguin en català exigeix millorar les condicions laborals i exigir prou coneixement de la llengua catalana. Així mateix, és obligat un règim sancionador quan el comportament sigui inadequat.
És un tema que només té solucions polítiques difícils d’aplicar en un país sense estat. Si més no, cal que el govern en parli i miri de trobar-hi solucions.
Cal ser conscient que els metges que venen de fora poden objectivament dir que el català no els serveix per a res, que poden treballar i viure sense. Tot això és culpa nostra, dels catalans.
