Cada 11 de Setembre ens retrobem amb la memòria. Recordem els qui van caure el 1714 i fem bandera d’una història que ens interpel·la. Però no podem quedar-nos només amb el record. La pregunta és: què vol dir avui defensar Catalunya?
Aquesta Diada hi haurà qui ens dirà que cal “salvar Catalunya”. El verb és poderós, però també trist. “Salvar” implica que ja estem condemnats a alguna espècie de tragèdia bíblica que només serà finida per un miracle o un messies. Però no, Catalunya no és una víctima passiva. Catalunya és un poble viu. I els pobles vius no necessiten ser salvats, necessiten ser defensats.
Defensar no vol dir atrinxerar-se, sinó aixecar-se cada matí i fer que aquest país tingui sentit, encara que el món ens ho posi difícil. Rafael Casanova no va sortir al balcó cridant “Salvem Catalunya”, sinó convençut que el que calia fer era defensar-la, tot sabent que potser perdrien. Tres-cents onze anys després, la defensa de Catalunya no es juga a les muralles de Barcelona, sinó a les aules, als laboratoris, als escenaris i a les xarxes amb un repte majúscul al davant: construir una Nova Catalunya de 8 milions d’habitants. Perquè el nostre futur no passa per ser un país petit, sinó un país divers i complex, que haurà d’encaixar cultures, garantir drets socials i sostenibilitat sense perdre la seva ànima. Sense perdre el fet espiritual que avui compartim i que ens demostra que la nació catalana no sobreviurà gràcies a ser “salvada”, sinó gràcies a ser defensada amb intel·ligència, coratge i generositat.
Som nosaltres, els joves, qui tenim a les mans aquesta defensa. No esperem que ningú ens rescati ni que vingui un líder messiànic: som la generació que haurà de sostenir la Catalunya dels 8 milions. I això vol dir assumir responsabilitats, però també abraçar oportunitats. Ens toca decidir si volem ser espectadors passius d’una història que passa per davant nostre, o bé protagonistes d’un país que construïm cada dia amb la nostra feina, la nostra creativitat i les nostres conviccions humanistes i ètiques.
Defensar Catalunya, per molts joves, no és un gest heroic del passat, sinó un compromís present i futur. És quedar-se a investigar aquí, és emprendre aquí, és viure i estimar aquí. És entendre que el país no se sostindrà amb discursos buits i lideratges superflus amb pocs valors, sinó amb la suma de milers de vides joves que trien defensar-lo en els petits gestos quotidians. I sí, potser no sortirà a les portades, però serà la manera més efectiva d’escriure la història.
Aquí hi ha la clau: defensar no és tancar portes, és obrir-les amb criteri. És entendre que la catalanitat no s’hereta, sinó que es construeix. Que no és una relíquia, sinó una aposta compartida que defensem des de la normalitat de la nostra vida quotidiana.
Perquè, al cap i a la fi, la independència també comença quan tots, tu i jo, decidim fer de Catalunya un lloc on val la pena quedar-se. Aquest 11 de Setembre, el missatge és clar: no esperem miracles, fem la feina.
