Mai se m’hagués passat pel cap fer un article sobre el Pepe Antich. Pot semblar una mica impúdic parlar del teu editor quan escrius en un diari. Però, per si no ho sabeu, l’única condició que li vaig posar per escriure al Nacional va ser de no cobrar. Soc empresari industrial i sempre m’he guanyat la vida fent ampolles. La meva família viu d’això des de fa tres generacions. I respecto tant la feina del periodista que em sentiria un intrús si cobrés per escriure en un diari. Alhora, aquesta gratuïtat em permet un grau de llibertat extrem i puc opinar, sense més restriccions que la pròpia consciència i el bon gust, sobre el que vulgui. Aquest és el mandat rebut pel meu editor, el Pepe. “Escriu sobre el que vulguis”. Com l’ordre és prou explícita, avui escriuré sobre ell.
Ho faig després d’haver llegit la columna que li ha dedicat el Salvador al Mundo. Conec el Salvador des dels bons temps del TIRSA, excelsi bar de copes que vaig tenir el privilegi de freqüentar amb uns quants bons amics que van perdonar-me el meu desinterès absolut per la beguda, ja això em permetia fer-los de xofer després de la cruel ingesta d’un nombre imparells de gin tònics. Conec i admiro al Salvador per la seva àgil ploma i la innegable capacitat de polemitzar sobre el que calgui. En aquest sentit és volterià com pocs. Per això, ja que soc més de missa i de repicar a l’hora, puc parlar del Pepe Antich amb solvència després de llegir-ne la seva diatriba. Sense cap ànim de polemitzar sinó compartir una visió alternativa del Pepe.
Vaig conèixer a l’Antich, així és com li dèiem els qui no erem del seu cercle, quan feia poc que havia començat la seva aventura empresarial d’El Nacional. I des del minut zero vam compartir l’interès pel cantó amagat de la política. Pepe coneix els camins i caminets de la política espanyola i catalana dels darrers quaranta anys com ningú. Podeu entendre doncs que, jo que he transitat per part d’aquest alhora fangós i apassionant univers des de finals dels anys setanta, quedés absolutament fascinat per la seva capacitat d’interconnectar esdeveniments i de projectar-los cap a un futur sempre incert i canviant. Per a mi era un privilegi compartir en directe, en privat i amb certa assiduïtat les anàlisis del Pepe. D’un munt de dinars segurament informatius per ell, i sobretot formatius per mi, en va anar sorgint una cautelosa amistat que poc a poc s’ha anat consolidant. Parlo de més de deu anys de trobades quasi mensuals.
La meva primera admiració cap al periodista de raça que et permetia veure coses abans que passessin, es va anar convertint en estima cap a l’home que sap entendre els homes i prova d’influir en el seu destí. No sé si es pot traduir en “King Maker” el que fa el Pepe, però el que és segur és que no se n’amaga. I la seva profunda curiositat per tot allò que l’envolta el fa susceptible d’acabar ajudant a perfils del tot oposats. Un bon diari, un bon periodista, no pot prendre partit. Però un bon editor, ha d’anar sempre a favor del diari. I aquesta és la faceta que em va acabar fascinant del Pepe, com no podia ser d’altra manera quan vaig descobrir el que realment era: el Pepe és un extraordinari empresari. Molts a la seva edat, i ho dic com a boomer, són incapaços de portar sols el Linkedin. El Pepe ha construït del no res amb molt poc temps un petit imperi editor exclusivament digital. La meva admiració és doncs triple: periodista, editor, empresari.
Ara deixeu que reservi el meu darrer comentari per la persona. El Pepe és un treballador incansable i un grandíssim comensal. En el món del periodisme, com a tot arreu hi ha ganduls amables i diletants exitosos. Hi ha “enfants terribles” i vergonyants llepaculs. Però també hi ha la raça dels pencaires de mena, dels que no tenen hores, dels que ho sacrifiquen tot per les obsessions professionals. Uns triomfant, altres no. El més important per mi és amb qui acabes compartint els dinars que poden acabar fent que tel’s estimis. La vida, són molts dinars compartits. Els dinars, els sopars fan més mandra i els esmorzars es fan massa curts, són la font de tota relació sensata. Pels qui arribats aquí us penseu que soc un pilota, us deixo la satisfacció de saber que amb el Pepe, en els dinars anem a mitges, com a bons catalans. Sense aquests dinars la meva vida seria molt més avorrida, la meva percepció del món esbiaixada, i el meu interès per la política segurament decauria. Si els bons dinars fan els bons amics, us puc dir que el Pepe, a més d’excel·lent periodista, editor i empresari, és sobretot un bon amic. I això no té preu.
